Història de l'ús medicinal del cànnabis

El cànnabis o marihuana ha acompanyat a la humanitat des de fa més de 10.000 anys, que ha sabut trobar i beneficiar-se de la infinitat dels usos que té aquesta planta, tant a nivell recreatiu i medicinal, com a nivell industrial. Els seus orígens semblen que es troben a Àsia. Les primeres referències escrites que tenim sobre el cànnabis provenen d'aquest continent, especialment de la Xina i de l'Índia.

Les primeres restes de l'ús del cànnabis es remunten fins a prop de deu mil•lennis abans de Crist, però la primera referència escrita sobre el seu ús medicinal la trobem bastant més tard, sobre l'any 2737 AC, així que no és difícil deduir que les propietats terapèutiques del cànnabis haguessin estat descobertes bastant abans.

Primers usos medicinals del cànnabis

Sabem que l'ús terapèutic de la marihuana ja figurava en la farmacopea de Shen Nung, emperador xinès i el pare de la medicina xinesa, que va recopilar els seus coneixements sobre les plantes medicinals en un llibre escrit en el 2737 AC. Explica la llegenda que, a part de descobrir les propietats medicinals del cànnabis, Shen Nung, també ho va fer amb el ginseng i amb l'efedra. La primera referència escrita de l'ús medicinal de la marihuana la trobem també en la farmacopea xinesa, el Rh-Ja ( 1500 AC).

En aquesta documentació trobem una sèrie de casos en els quals aquesta planta és reconeguda com a remei per a multitud de dolències. El Papiro Ebers (1500 AC) escrit pels egipcis, parla de les propietats medicinals de la marihuana, per exemple descrivint com la feien servir en supositoris per a alleujar les hemorroides. En el Libro del Éxodo (1450 AC), es fa referència a un ungüent sagrat fet a partir de kaneh-bosem, una paraula que nombrosos i prestigiosos especialistes identifiquen com a Cànem. Tornant a Egipte, s'han trobat restes de pol•len de cànnabis en la tomba de Ramsès II, que va morir en el 1213 AC. Des d'aproximadament l'any 1000 AC, a l'Índia s'elabora el Bhang, una beguda elaborada amb llet i marihuana, i és usada amb diversos propòsits, entre ells com a anestèsic o anti-flegmàtic.

L'ús medicinal del cànnabis aviat es va estendre cap a Occident, deixant clares proves d'aquest fet. A l'Orient Mitjà, el profeta persa Zoroastro (Zaratustra) va escriure el Zend-Avesta ( segle VII AC ), un text religiós fortament influenciat pels Vedas. En un dels seus volums, anomenat Venidad, esmenta el Bhang i classifica la marihuana com la més important entre 10.000 plantes medicinals. El primer gran treball on es detallen les propietats del cànem és a l'Índia, que data de l'any 600 AC, on es tracta de la medicina ayurveda de Sushruta Samhita.

Aproximadament en el 500 AC el cànem és introduït al nord d'Europa per part dels escitas (confirmant probablement els relats d'Heròdot), i ja en el 200 AC trobem esments en textos de l'antiga Grècia sobre els beneficis del cànnabis per tractar multitud de malalties.

Cànnabis terapèutic en la nostra era

L'avanç del cànem continua imparable al llarg dels segles, permetent-nos trobar desenes d'exemples de les diferentes utilitats que se li han donat a aquesta planta, en nombrosos territoris i cultures. A la Xina -probablement el bressol de la marihuana- es segueixen utilitzant de la mateixa forma que en els últims gairebé 3.000 anys. En l'any 1 DC un compendi de receptes medicinals (Pen Ts’ao Ching) la recomana per a més de 100 dolències, mentre que en el Segle II DC el cirurgià xinès Hua T’o utilitza el ma-yo com a anestèsic, que es una barreja de vi i resina de cànnabis.

A Europa, també cada vegada el cànem és més utilitzat: Cap a l'any 400 DC per primer cop a Anglaterra, a Old Buckeham Mare, l'any 500 apareix el primer esbós botànic a Constantinopolitanus, mentre que per a l'any 600 Germans, Francs i Víkings ja elaboren paper a partir de cànnabis.

Cap a l'any 1.000, l'ús del cànnabis medicinal en el món Àrab està tan estès i aprofitat per uns, com discutit per uns altres. Personalitats tan importants com Ibn Sina (Avicena), Omar Khayyám o Rhazès utilitzaven el cànnabis per tractar multitud de malalties, i en aquesta època comença a utilitzar-se l'haixix, com sabem, elaborat a partir de l'extracció (separació) de glàndules de resina de la marihuana.

A finals de l'Edat Mitjana (Segle XV) i durant anys, el cànnabis ja forma part de l'assortiment de remeis de qualsevol doctor. William Turner, naturalista considerat el primer botànic anglès, enalteix les seves propietats en el New Herball (publicat en el 1538). Una dècada més tard, el cànem s'introdueix a Xile i a Perú pels espanyols, i un segle més tard, els britànics el van fer arribar a Canadà i a Virginia.

Marihuana medicinal en l'era Moderna

En el Segle XIX es produeix l'expansió més gran del cànnabis medicinal a Occident, especialment gràcies a la contribució del doctor militar escocès W.B. O’Shaunghnessy, que quan va tornar del seu servei a l'Índia (1841-42), va donar a conèixer les seves propietats terapèutiques de manera massiva en l'àmbit mèdic. En els 50 anys posteriors, es van escriure centenars d'articles sobre les propietats medicinals del cànnabis per part de nombrosos especialistes. De fet, i segons el doctor de la reina Victòria, Sir Russell Reynolds, la mateixa Reina l'utilitzava sovint per pal•liar els seus dolors menstruals. Normalment, el mètode de consum habitual era la ingestió, i durant aquesta època es van començar a fer les primeres tintures i els primers extractes. En el 1845, el psiquiatre i “inventor” de la psico-farmacologia moderna Jacques-Joseph Moreau de Tours (membre del conegut Club des Hashischins) documenta els beneficis físics i mentals de la marihuana.

A finals del Segle XIX, el cànnabis va obrir el seu propi camí tant en la farmacopea americana com en l'europea, convertint-se en un remei eficaç per a desenes de malalties o dolències, en moltes d'aplicacions. Els doctors ho receptaven sense cap problema i es podien adquirir diferents extractes patentats en qualsevol farmàcia o apotecari.

Durant el Segle XX, el cànnabis va ser sotmès a una de les més importants i injustes persecucions a les quals mai s'ha sotmès a una planta. Gràcies, en part, als esforços del magnat de la premsa Randolph Hearst i a les peticions de diversos països davant la Societat de Nacions, com Sud-àfrica o Egipte, el cànnabis és gradualment il•legalitzat en diversos estats americans (Califòrnia en el 1915, Texas en el 1919…) i en països europeus (Anglaterra en el 1925). En el 1941, la marihuana cau definitivament de la farmacopea americana.

A partir d'aquest moment, es dispara el nombre de detinguts i processaments per cultiu i venda de cànnabis en els llocs on ha estat il•legalitzat, i sembla que han estat “oblidats” la seva multitud d'usos, en part gràcies a grotesques i ridícules campanyes de propaganda elaborades pels diferents governs i institucions. Per sort, diferents especialistes van continuar les seves recerques amb la marihuana, com el professor Raphael Mechoulam i Y. Gaoni (van aconseguir aïllar i sintetitzar el Delta 9 Tetrahidrocannabinol – THC – en el 1964), el doctor Lester Grinspoon o, més recentment, David Nutt, entre molts altres especialistes.

Gràcies als seus esforços, avui el cànnabis medicinal està vivint un ressorgir impensable fa només 30 anys, i milers de pacients el poden per fi utilitzar legalment per pal•liar les seves dolències a diversos països i en molts estats dels EUA. Esperem que aquesta onada verda segueixi la seva marxa imparable, i que cada vegada més i més pacients vegin reconegut el seu dret a escollir la medicina amb la qual volen tractar els seus problemes de salut, sense veure amenaçada la seva llibertat.