Breu història del consum de l'haixix
Llista de continguts
Primers indicis de l'ús de L'Haixix
Abans de començar, cal tenir en compte que les primeres proves de l'ús de l'Haixix no fan referència, tal com ens podríem imaginar avui dia, al consum per combustió, és a dir, fumat. És possible que l'haixix fos utilitzat, en primera instància, com una de les diferents resines utilitzades per elaborar encens. No obstant això, quan parlem de com es va estendre i generalitzar l'ús de l'Haixix ho farem referint-nos al seu consum mitjançant ingestió. El consum fumat, com veurem més endavant, és bastant posterior. Malgrat que a l'Alcorà (s.VII) no trobem cap menció de l'Haixix, és lícit pensar que entre la seva redacció (califat d'Utman ibn Affan, any 632) i el s.X es va començar a consumir cànnabis d'aquesta manera. S'han trobat textos del s.XI on clergues i legisladors musulmans debaten obertament sobre el seu ús, ja que en aquesta època la seva ingestió es va generalitzar dràsticament a Aràbia, Pèrsia i l'Orient Mitjà. També a "Les mil i una nits" (s.XI-s.XII) s'explica com el Rei Omar fa servir haixix per provocar somnolència a la Princesa Abrizah.
Això ens dóna la prova que ja es coneixia l'haixix, almenys a Aràbia, als s.X i XI (Rosenthal, 1971); de tota manera, la cosa es complica quan observem que aquests mateixos religiosos culpaven Mongols i Sufís d'haver-lo introduït a Aràbia (ells, o bé els que fugien d'ells). Si bé, no queda clar si van ser ells els que el van introduir, o senzillament van ser els que van popularitzar el seu ús. El que és segur és que les seves invasions coincideixen en el temps amb aquesta generalització del consum d'haixix, així com amb la reobertura de les rutes comercials entre Orient i Europa al s.XI.
L'haixix i les seves llegendes; els Hashishin i Sheik Haidan
Malgrat que aquestes llegendes pretenen explicar el descobriment de l'haixix, un estudi una mica detallat ens demostra, com ja hem vist, que això no és exactament així. Així i tot, representen els primers escrits trobats que tracten sobre el descobriment i ús de l'haixix.
La llegenda dels Hashishin del Vell de les Muntanyes, Sheik Hassan ibn al-Sabbah, ens explica com, al 1090, el Vell reclutava i entrenava joves als qui prometia el paradís en vida i mort si es convertien en assassins de croats. Si bé existeix documentació (Arnold de Lubeck a 1210, Marco Polo a finals del s. XIII, etc...) que ratifica l'existència del culte dels Hashishin entre la seva fundació al 1090 i la caiguda de la seva fortalesa a Alamut al 1256, no hi ha evidència de consum d'haixix entre els membres d'aquesta ordre a part d'enraonies. De fet, en cas d'haver-n'hi com demostren altres fonts, aquestes evidències confirmarien el seu ús per part dels Hashishin i, en conseqüència, que ja en aquests temps es coneixia, però de cap manera el descobriment de l'Haixix per part seva.
Una altra llegenda que, en aquest cas, cau pel pes de la cronologia dels fets, és la del monjo asceta sufí Sheik Haidan que, suposadament, hauria "descobert" l'haixix mitjançant la ingestió de fulles de Cànnabis fresques. Si bé està perfectament documentada l'existència de Sheik Haidan i el culte que va rendir i va fer rendir als seus deixebles a la marihuana, tampoc hi ha cap prova ni que el que ingeria fos haixix, ni que fos ell el seu descobridor, i encara menys, si tenim en compte que Haidan va morir en el seu monestir de Khorasan, Pèrsia (N.Iran) al 1221, en què feia ja segles que, per exemple a Aràbia, s'ingeria haixix. El que queda clar és que, durant el s .XIII l'ús de l' Haixix es va estendre vastament per diversos motius; es creu que monjos deixebles de Sheik Haidan el van portar a l'Índia. Al 1206, Ghengis Khan va unificar les tribus mongoles, conegudes per estendre l'ús del Cànnabis allà on fossin. A finals del s .XIII, aquestes tribus s'havien estès a l'Afganistan, Rússia, Pèrsia i l'Àsia Central, i amb elles els seus costums. D'aquest segle data també la primera monografia coneguda dedicada a l'Haixix (escrita en àrab, i per desgràcia, ja perduda), Zahr al-'Arish fi tahrim al-hashish .
Expansió inicial del consum d'Haixix
Dos factors van afectar, fonamentalment, la gran expansió que va tenir l'Haixix durant els s. XVII i XVIII; d'una banda, la introducció del costum de fumar fulles de tabac des del Nou Món (s. XVI) va suposar que es comencés a barrejar tabac amb haixix, la qual cosa va popularitzar en gran mesura l'ús de les dues substàncies. D'altra banda, l'aparició de les tècniques de tamisat (s.XVII Afganistan/Orient Mitjà) en substitució del tradicional mètode de fregat manual de les glàndules de resina en fresc va suposar que la producció pogués equiparar-se en quantitat a la creixent demanda. Si bé s'han trobat textos (s. XIII-XV) àrabs que fan esment a la "fina pols vermella" com a haixix tamisat, no sembla que aquesta tècnica es generalitzés fins entrat el s. XVII, en què la demanda va pujar espectacularment. La "nova" tècnica permetia processar moltíssim més material en menys temps, i el producte aconseguit mantenia les seves qualitats per molt més temps que l'hash -literalment- manufacturat en fresc.
Durant aquests segles les millors qualitats d'haixix (tamisat) venien de l'Afganistan i Turquestan (Bukhara i Yarkand), on es va establir una fructífera ruta comercial passant per Mazar-i-Sharif i Kabul fins a arribar a Shikarpur o Peshawar, ja al Pakistan. Es van establir també rutes cap a l'Índia, que al seu torn rebia periòdiques quantitats d'haixix fet a mà del Nepal (el que avui coneixem com a charas, nom hindú per a l'haixix). A principis del segle XIX, quan les tropes de Napoleó van tornar de la seva campanya a Egipte, van portar amb ells el costum de fumar hash, que va guanyar gran nombre d'adeptes a França. Al 1843, l'haixix podia adquirir-se en qualsevol farmàcia francesa i es va fundar a París el conegut grup Le Club des Haschichins format, entre d'altres, per intel·lectuals de la talla de Gerard de Nerval, Theophile Gautier, Charles Boudelaire o Arthur Rimbaud, que va dedicar un poema als joves Hashishins del Vell de les Muntanyes, que ja coneixem.
L'Haixix al segle XX
El pic màxim pel que fa a producció, consum, desenvolupament de tècniques, etc. es dóna entre finals del s.XIX i inicis del s.XX, quan Turquestan, l'Afganistan, el Nord del Pakistan, el Nord de l'Índia (Kashmir), Grècia, Turquia, Síria, el Nepal i el Líban exportaven diverses quantitats d'haixix a l'estranger. No obstant això, la situació va canviar dràsticament durant el s.XX, quan la prohibició va fer estralls entre els productors (i traficants) i només el Marroc es va mantenir (i manté), probablement, com a únic país del món que exporta quantitats considerables d' Haixix. Els altres països tradicionalment productors es limiten a petits tractes amb l'estranger, concentrant la producció al mercat local.
El més probable és que el Cànnabis arribés al Marroc al mateix temps que a la Península, cap al s. XIV. Diverses fonts confirmen l'ús per part de les tribus Berbers que controlen la zona muntanyosa del Rif (Ketama), al nord del país, des de segles enrere. Tot i això, el Marroc no va començar a produir quantitats considerables d'haixix fins ben entrada la dècada dels 60; anteriorment, el cànnabis (Kif o Kifi) es consumia tradicionalment fumat en pipes (sebsi), barrejat o no amb tabac o altres herbes i, en cas de trobar haixix, aquest tenia probablement procedència libanesa. Com sempre, l'origen concret de la producció d'Haixix al Marroc roman després d'un misteri, ja comencés a través dels viatgers occidentals del Hippie Hashish Trail o mitjançant els ensenyaments de l'algerià Mustafa al marroquí de Ketama Aslama Chai-Chai . Una teoria comunament acceptada (RC Clarke) és que, si bé occidentals i locals ja feien haixix des de feia uns anys ("English Richard", "Billy Madman", etc.), Mustafa va ser el primer a elaborar haixix comercial a escala industrial. El mèrit a l'haixix més popular d'aquesta època produït al Rif sembla ser de "Peter One"; les millors qualitats de Peter venien d'extraccions amb ràtios de fins a un 0.2% (500:1, o 100 kg de kif per extreure 200gr d'haixix). Poc després, començaven a investigar diverses maneres d'extreure la resina de la marihuana, entre elles l'avui popular Bublehash fet amb una màquina d'extracció de resina (haixix fet amb aigua i gel).
Conclusions sobre la història de l'Haixix
Malgrat els esforços d'historiadors i investigadors, resulta molt difícil datar amb precisió els orígens geogràfics i temporals de l'ús de l'Haixix. El gran nombre de llegendes relacionades al respecte juntament amb el fet que no va ser fins a mitjan s. XVIII quan investigadors occidentals van començar a estudiar el tema i conservar de manera escrita les seves conclusions no faciliten precisament la tasca de l'historiador. Hem vist com, de manera aproximada i basant-nos en registres escrits, podem afirmar que ja al s. X s'utilitzava l'hash. Fonts tan fiables com Ibn Sina (Avicenna, 980-1037, que el feia servir com a medicament anti-espasmòdic) o Omar Khayyam (1048-1131, que li va dedicar elogis en el seu Rabayat) confirmen aquest fet. Afirmar categòricament que s'usava anteriorment és moure's en terreny pantanós. Si bé és probable, l'obtenció de proves es complica sensiblement. Ens n'hem adonat, també, que el que avui anomenem Charas (haixix fet a mà fregant els raïms florals en fresc, aproximadament s. X) és molt més antic que l'hash elaborat mitjançant cribratges (extraccions d'haixix en sec) a través de tamisos o teles (s.XIV-XV). També hem apreciat com l'haixix va ser ingerit durant segles abans de començar a fumar-se. rif mountains
La cultura més antiga de l'Haixix actualment reconeguda, es troba a l'Afganistan; si bé és molt probable que no fos en aquesta zona on es van començar a elaborar els registres anteriors que tenim (escitios, Perses) que són molt pobres i ínfims, es troben referències que fan esment dels seus procediments i al consum d'haixix, de manera que són els afganesos els qui tenen el privilegi de tenir la tradició d'haixix més antiga registrada en la Història. A l'altre extrem, i ficant-se en un lloc que no li correspon com antiquari de l'haixix, tenim el que curiosament ha estat el major productor mundial de les últimes dècades, el Marroc. La política del govern marroquí, que ha fet els ulls grossos en els cultius de la zona del Rif, juntament amb la bona localització del país per exportar al mercat europeu, sens dubte, han propiciat aquesta evolució al país veí. Des d'Alchimia Grow Shop ja només ens queda animar-vos a investigar sobre aquest interessant tema. Teniu molta informació a la xarxa i en publicacions especialitzades, ja que veure's immers entre invasions mongoles, monestirs sufís, antigues rutes comercials i exòtics i llunyans llocs resulta, senzillament, apassionant.
