Història de les extraccions de cànnabis per D. Gold

06Us presentem en aquesta ocasió un article escrit per D. Gold i publicat al prestigiós bloc de Skunk Pharm Research, una de les millors fonts de coneixement pel que fa a extraccions de cànnabis. Volem agrair especialment a Gray Wolf per autoritzar-nos a publicar les traduccions d'aquest fantàstic text.

La tintura de cànnabis, un antic medicament

Graywolf em va demanar que escrivís un article descrivint l'evolució de la tecnologia en les extraccions de cànnabis tal com jo les he viscut. Tinc una llarga relació amb la tècnica; vaig escriure a Cannabis Alchemy (1971), un llibre basat en els meus treballs durant el final dels anys 60 a San Francisco.

Les extraccions de cànnabis s'han realitzat des de fa almenys un segle, força abans dels anys 60. La tintura de cànnabis era un dels medicaments que qualsevol doctor de la vella escola portava en el seu maletí quan anava a visitar els seus pacients. S'utilitzava per tractar tantes dolències i símptomes com s'utilitza avui en dia la marihuana terapèutica. Encara que ningú (almenys, que jo sabés) ho havia provat, molta gent al Haight coneixia la tintura de cànnabis. Fins i tot es podia veure sovint una samarreta amb un antic pot de medicina de tintura de cànnabis estampat.

Es podria dir que em vaig ficar en això de l'alquímia cannàbica per accident. Vaig tenir l'oportunitat de comprar el laboratori d'un noi de Topanga Canyon que tractava de trobar el que ell anomenava "la pedra filosofal". Només em va demanar 300$ (una quantitat baixa fins i tot per l'època). Incloïa un Welch Duo-Seal, un Variac (transfomador), un molt bon evaporador rotatori i una bona gamma d'accessoris de vidre per al filtrat. No sabia què faria ell, però sabia que l'havia de tenir i que segurament acabaria fent alguna cosa amb aquest material.

El vaig ficar en una caixa i el vaig enviar a casa meva a San Francisco en un Greyhound, i aviat es trobava al meu apartament a Haight-Ashbury. Però no tenia res amb el que jugar amb aquest laboratori. Un amic que era, diguem, un "associat" dels Grateful Dead va ajudar-me a aconseguir unes quantes substàncies per començar a donar-li un bon ús, però trigaria una mica. En aquesta època a ningú se li havia ocorregut fer res amb el cànnabis a part de ser fumat, fer infusions amb les tiges i ocasionalment ingerir-lo.

La comunitat de San Francisco acabava d'aprendre la diferència entre les fulles i les flors. Això va succeir quan els grangers mexicans van descobrir que els cabdells ben tractats i sense premsar es podien vendre a 250$ l'unça, en un moment en què un quilo de marihuana premsada mexicana es venia a Haight Street per uns 80$, sense importar la seva qualitat.

Primers experiments amb herba i haixix

Així que quan em moria de ganes per utilitzar el meu equip resulta que tinc un quilo d'herba mexicana premsada en forma de maó de bastant qualitat en algun lloc de l'armari, i a baix una licoreria a la cruïlla entre Haight i Cole. Sé que la tintura es fa senzillament submergint l'herba en alcohol fins que els tricomes es dissolguin en ell. A continuació es filtra l'herba de la barreja i l'alcohol (que conté els tricomes) és deixa en un flascó com a medicament.

M'encantava l'evaporador rotatori, que ja havia vist com el feien servir amics que feien altres substàncies exòtiques, i em preguntava què passaria si processava tintura de cànnabis amb l'evaporador. Aviat ho vaig descobrir, i probablement hi havia un rastre de fum mentre corria fins a la botiga, comprava una mica de Smirnoff 101 i tornava cap a l'apartament. El quilo no va trigar a estar submergit en un gran recipient ple de vodka.

Va resultar obvi el que succeïa a mesura que observava l'alcohol com es tornava de color verd. El vaig deixar reposar una estona, veient com l'alcohol es tornava més i més fosc a mesura que els tricomes es dissolien en ell. El vaig filtrar i vaig processar la barreja amb l'evaporador rotatori, aconseguint així un oli viscós de color verd fosc.

Però no tenia ni idea de què fer amb ell. Cabdells i haixix eren l'única cosa que es fumava en aquells temps, i molta de la tecnologia que avui coneixem es trobava encara a anys vista en el futur. Així que vaig mullar un cotó en l'oli i m'ho vaig fumar en una pipa. Bastant dolent però, per aquell temps, era una cosa nova i potent.

No vam trigar a descobrir que fumar Dabs en paper d'alumini amb un llumí i una palleta (podria dir-se que era l'època pre-Bic!) donava un efecte completament diferent. Es vaporitzaven els cannabinoides com en el modern dabbing. Sí! (Mai fumeu res sobre paper d'alumini, encara que ho escalfeu abans amb una flama. Els estudis sobre addictes a drogues dures que consumeixen amb paper d'alumini han demostrat molts efectes adversos derivats d'aquesta pràctica. Crec que el Parkinson és un d'ells).

Just després d'això, vaig aconseguir un haixix afganès molt potent i ho vaig fer de nou. Oli d'haixix. El primer que vaig provar i del que vaig tenir constància. Molta gent de la Badia va al·lucinar, i aviat la contracultura tenia una nova joguina.

El primer producte que poc després va aparèixer, va ser un oli mexicà barrejat amb pols de "yerba". Eren unes dues parts d'oli per una de maria i venia en vials d'un gram amb una petita pipa d'una sola calada. Es deia "The One" i es podia aconseguir a San Francisco i Marin durant alguns mesos.

Van entrar altres olis aviat al mercat així com fabricants de parafernàlia per al fumador que oferien pipes de vidre per a l'oli que vaporitzaven. Durant els primers tres tirs funcionava tan bé com el paper d'alumini, però després calia netejar-la entre calades o la tos era tan forta que sembla increïble que a ningú li esclatés un pulmó sobre la taula del cafè. Tres hurres per la tecnologia i els moderns vaporitzadors.

La isomerització del CBD en THC

El Centre Mèdic de la Universitat de Califòrnia San Francisco es troba en un turó a una milla al sud-oest de Haight-Ashbury. Disposava d'una bona biblioteca mèdica i, en aquells temps pre-internet, les biblioteques tècniques eren l'única font de coneixement. Allà em trobava a finals dels 60, probablement en el 68 o 69, llegint sobre els experiments del Dr. Roger Adams el 1947 (l'any en què vaig néixer) quan vaig topar amb un experiment que va realitzar utilitzant extractes d'una gran peça d'haixix confiscada. L'haixix contenia bastant més cannabidiol o CBD que THC, i l'experiment es tractava de la isomerització amb àcid sulfúric, que convertia el CBD en THC.

El resultat de l'experiment va mostrar que el contingut en THC s'havia multiplicat per sis gràcies al procés d'isomerització. Em vaig llegir l'experiment diverses vegades amb una gran excitació i em vaig reprimir per no cridar "Eureka!" a la biblioteca, ja que em vaig adonar que havia descobert alguna cosa que, almenys en aquest cas, incrementava en sis vegades el THC contingut en una quantitat finita de cànnabis.

Vaig passar els següents sis mesos treballant i provant les varietats de cànnabis que San Francisco pogués oferir, i vaig esbrinar que la major part d'herba mexicana i d'haixix asiàtic disponibles per aquell temps contenien quantitats considerables de CBD, el que es traduïa en un increment dramàtic en la potència després de la isomerització.

L'herba comercial que es venia en format de maons premsats de quilo, anomenada "Regular Mexican" i que podia es aconseguir a Haight Street per 80$ l'unça, incrementava la seva potència molt més que la superyerba mexicana sense premsar que es venia a 250$ l'unça, una herba que havia rebut les cures i atencions dels cultivadors... fins i tot sabent que la meitat del seu pes eren llavors. No obstant això, quan una varietat de "superyerba" reaccionava favorablement a la isomerització, els resultats eren senzillament impressionants.

Havíem sentit a parlar d'un material llegendari que fumaven els propis productors mexicans, que no contenia llavors i al que li deien "Sinsemilla", un terme màgic que molts havien escoltat molt abans d'experimentar-lo d'una o altra forma.

La publicació de Cannabis Alchemy

Vaig conèixer després a un noi anomenat Djanandruman Baba, que publicava pamflets contraculturals que venia a través dels head shops. El seu àlies era "Mary Jane Superweed" i tenia llibres com el Supergrass Grower's Guide (Guia de cultiu de superyerba), el Drug Manufacture for Fun and Profit (Manufactura de drogues per diversió i profit) i alguns títols més. Una vegada li vaig preguntar quants llibres havia venut en total, i em va contestar que uns 200.000. Em va portar com uns deu segons decidir que havia d'escriure un llibre sobre les meves investigacions.

En aquell moment va haver-hi un altre factor que em va fer considerar seriosament canviar la meva situació de químic underground i convertir-me en escriptor i editor. Un vell amic d'investigació havia estat assassinat a trets pels federals en el seu laboratori d'Humboldt. És considerat com la primera víctima de la Guerra contra la Droga, i la seva història va ocupar les portades de Rolling Stone durant diversos exemplars.

El que em va portar definitivament a escriure Cannabis Alchemy va ser una explosió al laboratori que em va portar a passar uns quants mesos a l'hospital. Un amic estava destil·lant èter de petroli quan aproximadament un litre es va barrejar en l'aire. Jo dormia a l'habitació del costat i vaig entrar al laboratori després de despertar amb els seus crits. Vaig entrar a l'habitació i, de sobte... BOOOOOOM !!! Les finestres frontals i posteriors de l'habitatge victorià van explotar i les portes van quedar tancades, totalment barrades. Jo em trobava en l'epicentre així que no hi va haver commoció, però vaig quedar fregit. Vaig travessar les flames i vaig retirar un dipòsit de 5 galons d'èter de petroli. Sort que ho vaig fer, en cas contrari Haight Ashbury podria haver quedat arrasat.

Vaig redactar les mesures de seguretat per a extraccions esmentades en el llibre durant la meva estada de mesos a l'hospital. Els mètodes descrits es van dissenyar per garantir la màxima seguretat possible per a l'operari. No volia que ningú passés pel que jo havia passat.

Així que vaig escriure el llibre i vaig fundar una companyia editorial. La primera edició es va titular Cannabis Alchemy - The art of modern hashmaking: Preparation of extremely potent cannabis products (Alchimia del cànnabis - L'art de les extraccions modernes: Preparació de productes de cànnabis extremadament potents). Es va publicar en el 1972 i era el primer llibre seriós sobre ciència del cànnabis escrit des del punt de vista d'un consumidor.

Level Press va començar amb altres amics i aviat vam publicar un seguit de llibres similars. Entre ells la primera edició d'Ed's Marijuana Growers Guide (La guia de cultiu d'Ed) així com una sèrie de llibres tutorials amb High Times i diversos títols del Dr. Leary.

L'oli afganès de la Germandat de l'Amor Etern

Just després de sortir el llibre al mercat va arribar una onada d'oli afganès a San Francisco. Fet a l'Afganistan a partir de "charas" fresc i purificat per destil·lació fraccionària, aquest meravellós producte, al meu entendre, era la preparació de cànnabis més potent mai fumada per algú fins a la data. Devia contenir sobre un 80% de cannabinoides, però no s'assemblava als olis d'avui dia. Tenia l'efecte propi que es pot esperar del THC, tot i que mantenia el terriblement efecte narcòtic del bon material afganès. Es venia al menor a 50$ el gram i valia la pena cada cèntim gastat en aquesta delícia. El seu sabor acre indicava que probablement havia estat isomeritzat, encara que no crec que fos acetilat. Molta gent va atribuir la seva importació a la Germandat de l'Amor Etern a Laguna Beach, un grup de curtits surfers.

Durant la següent dècada, es podien trobar diverses extraccions a Califòrnia. El Honey Oil (oli) de la Germandat marcava l'estàndard, i molt pocs productes es podien comparar en intensitat i qualitat.

Un producte que m'agradava de finals dels 60 eren els paquets de 20 porros pre-liats anomenats Bay Area Bombers. Rebia el nom d'un equip local de roller-derby i contenien diverses classes de marihuana de qualitat barrejades amb trossets d'haixix, submergits després en tintura i després assecats. Els porros amb filtre s'embolicaven a màquina, i els paquets semblaven tan professionals com els de Marlboro. Els majors consumidors eren els membres del grup Jefferson Airplane, que els fumaven a un ritme gairebé tan alt com els treballadors els embolicaven i empaquetaven. Els Bombers eren considerats per molts com el millor que hi havia per fumar en aquella època... almenys fins que els Thai Sticks van aparèixer a Amèrica (vaig saber fa poc que en el Hash Museum d'Amsterdam es podia veure un paquet en un expositor i que potser avui encara es pot veure).

Comestibles rics en cannabinoides i la Panama Red

En aquell temps van aparèixer els comestibles de cànnabis. Hi havia gent fent barres de caramel i galetes de mantega, així com alguna càpsula d'oli aquí i allà. Hi havia també tintures i petits flascons amb bhang tradicional, elaborat com es fa al Nepal.

El meu comestible favorit en aquella època primerenca de l'Estiu de l'Amor era un batut de llet que es va convertir en un ritual seguit per molts. Una unça d'herba, de qualitat a vegades dolenta a vegades bona, es podia aconseguir a Haight Street per uns 10 dòlars. La parella d'un amic treballava en una botiga de donuts prop de l'extrem SO del Parc Golden Gate a Stanyan Street que era coneguda pels seus batuts. Li donàvem una unça després de retirar les llavors perquè la posés en cada batut. Era molt potent, fins i tot per al que Haight Ashbury estava acostumat.

El preu del cànnabis va patir un gran canvi després de l'estiu del 1967. El producte mexicà premsat que costava 80$ el quilo en el 1966 va pujar a 100$ la lliura, mentre que els cabdells mexicans ben cultivats van pujar a 250$ la lliura, tot i que la meitat del seu pes fossin llavors.

Un cop a l'any arribaven carregaments de Panama Red, ocasió en que la ciutat semblava aturar-se durant una o dues setmanes. També contenia moltes llavors i la lliura al carrer costava 250$. Mentre que l'herba panamenya apareixia només un cop a l'any, San Francisco de sobte es va inundar d'herba colombiana de molt bona qualitat, amb cabdells vermellosos o daurats. Un personatge anomenat Bruce Perlowin explica com va organitzar a gran part de la flota pesquera de Bodega Bay per baixar a Colòmbia i portar el producte. Fins i tot va adquirir un moll just al costat del pont Richmond-Sant Raphael per descarregar els farcells en els camions.

L'èxit dels Thai Sticks i la marihuana Sinsemilla

L'herba colombiana va dominar l'escena a San Francisco fins que els primers Thai Sticks van aparèixer al continent. Una unça de bona herba colombiana es venia per 50$. Una unça de Thai per 200$, establint un nou pic històric en el preu del cànnabis. La tailandesa va ser també la primera herba sense llavors que van provar molts fumadors de San Francisco. Va marcar les bases per a la futura aparició de la Sinsemilla d'Humboldt i Mendocino, que va canviar el panorama cannàbic en molts aspectes.

La marihuana tailandesa és en gran part responsable de la gran indústria en l'anomenat Triangle Esmeralda. Abans de la seva aparició hi havia poca motivació per cultivar herba ja que el material importat era molt barat. La gent fins i tot escrivia cançons de rock sobre no cultivar marihuana. Les lletres deien coses com "Saps que és ben conegut... no fumis herba cultivada a casa".

Quan l'herba tailandesa va marcar un nou límit en el mercat a 200$ l'unça, aviat va passar una cosa semblant amb la Hawaiana i amb la dels cultivadors a les muntanyes, que es van adonar que les llavors que havien guardat durant anys podien produir un material de primera qualitat si les tractaven amb afecte i bons adobs. Quan la comunitat va entendre que una sola planta podia rendir 10.000$ o més, als turons del nord va emergir una nova indústria i estil de vida.

Recordo la primera vegada que vaig veure vendre's cànnabis a 50$ al nord de Hollywood, en el 1978. La tenia aquell noi anomenat Jack que té una super Sativa amb el seu nom i que és famós per lloar els beneficis del cànem...

Extraccions de resina en sec i amb aigua

L'haixix domèstic tradicional es va crear en aquesta època. Vaig descriure el procés de cribratge en sec de glàndules de resina en el Cannabis Alchemy, mentre que Ed va fer el primer esment al water hash en un dels seus primers llibres, descrivint el Secret de Sensi Sam (*).

Sensi Sam va ser el personatge que va portar a Holanda la seva super col·lecció de llavors californianes i les va vendre a Neville per 1 dòlar cadascuna. Neville va fundar el primer banc de llavors i va fer una fortuna venent de nou la descendència d'aquestes genètiques a Amèrica. Tornant al Secret de Sam: tritura una mica d'herba resinosa i fica-la en un got amb aigua. El material vegetal flota, mentre que la resina s'enfonsa. Voilà! Ice hash.

En el 1977 vaig dissenyar i comercialitzar una màquina anomenada The Isomerizer. Feia olis, isomeritzava el CBD en THC, feia concentrats d'haixis, etc. En el segon vaig muntar una fàbrica que va produir unes 1.000 unitats del Isomerizer original, a les que van seguir unes 20.000 d'un model millorat anomenat Iso-2. Les venia a través de la revista High Times, de head shops i de botigues de discos. Després de dos anys, els federals ens van instar a aturar la nostra activitat ja que no ens tallàvem a l'hora de dir per a què estava destinada. Es va patentar com The Isomerizer, una màquina per purificar i intensificar el cànnabis, remoure nicotina i quitrà i produir perfums, encens i olis essencials.

Les noves varietats híbrides de cànnabis

No vaig observar un nou desenvolupament particularment durant la dècada dels vuitanta pel que fa a extraccions i química. Hi van haver grans progressos en el vessant del cultiu, desenvolupant noves varietats a partir de genètiques portades de llocs exòtics i moderns equips i tècniques de cultiu en interior.

La ciència del cànnabis va donar un meravellós gir en aquesta època quan Sensi Sam va portar a Holanda les seves millors varietats californianes i les va vendre a Neville. Aviat va fundar The Seed Bank. Venia seves llavors als EUA a través de High Times per ofensa dels supervisors americans. El govern holandès no tenia cap llei contra les llavors, i aquest mai va voler tancar el negoci a Neville.

Una de les varietats de Neville, la Skunk #1, va guanyar la primera edició de la High Times Cannabis Cup a Amsterdam, i el món del cànnabis va poder veure la primera estandardització de les millors varietats disponibles en aquell moment, els ancestres dels milers de genètiques que formen el mercat d'avui.

Ben aviat, després de l'establiment dels primers coffee shops a Amsterdam i bancs de llavors holandesos (la competència de Neville es va presentar com The Super Sativa Seed Club), va aparèixer nova tecnologia al mercat per a extraccions, la majoria procedent d'Amsterdam. Van ser comercialitzats diferents aparells per tamisar la resina dels cabdells automàticament, així com l'equipació per fer water hash.

La legalització del cànnabis medicinal a Califòrnia

La següent gran fita per a la comunitat cannàbica va ser, al meu entendre, l'establiment del primer Cannabis Buyers Club a San Francisco (cap a l'any 1990) per part de Dennis Peron. La Sida havia estat descoberta una dècada abans i s'estava encebant amb la comunitat gai de San Francisco. Els doctors no sabien com tractar la malaltia, ja que encara no s'havia descobert o desenvolupat cap dels fàrmacs anti-Sida que avui coneixem.

La fi per a molts pacients arribava a la secció de la Sida per a malalts avançats de l'Hospital General de San Francisco. Quan es rebia a un nou pacient a la secció, els doctors sabien que el seu llit estaria buit en pocs mesos; les persones en aquest estadi de la malaltia morien com mosques.

Tot d'una, els doctors van quedar perplexos. Els pacients no morien quan estava previst, i alguns dels més avançats fins i tot van començar a menjar de nou, augmentant el seu pes i podent així caminar pels pavellons.

Després d'una intensa investigació, els doctors van saber finalment què és el que havia canviat. Una amable àvia de Marin County anomenada "Brownie" Mary Rathbun havia estat portant els seus potents pastissets de cànnabis als pacients durant un temps, una cosa que ells havien decidit ocultar als doctors. Només quan se'ls va pressionar perquè diguessin què havia canviat ho van confessar als seus doctors.

Els doctors, que buscaven desesperadament un remei contra l'epidèmia, van acudir estupefactes davant els mandataris de la ciutat. Els doctors van suggerir als supervisors que aprovessin una llei que permetés als malalts de sida utilitzar cànnabis sota prescripció mèdica. Dennis Peron es va oferir a vendre l'herba als malalts amb dret a consumir-la.

I aquests van ser els humils inicis del cànnabis medicinal a Califòrnia, encara que faltaven uns anys perquè la Proposta 215 autoritzés el cànnabis a tots els pacients a la resta de l'estat. Durant aquests anys es van obrir 4 o 5 dispensaris a San Francisco, Marin i Oakland.

El club de Dennis es va convertir en un punt de reunió del moviment. Dennis utilitzava un edifici comercial de 5 plantes a Market Street. Aviat l'edifici es va omplir. Recepció a la primera planta, oficines a l'entresòl i les plantes superiors dedicades al cultiu, venda i consum.

Per aquell temps Califòrnia tenia a un desgraciat com a governador, Pete Wilson (els seus col·legues li deien Six Pack Pere **). El seu fiscal general encara era pitjor, un escrupulós conservador anomenat Dan Lungren.

Wilson i Lungren van dur a terme batudes diverses vegades en el Cannabis Buyers Club. Van vestir de militars a uns matons perquè degradessin a malalts terminals en cadira de rodes. Veritablement desagradable.

Dennis es va inventar una nova estrategia perquè Lungren el deixés d'assetjar a la més mínima ocasió. Lungren es presentava a governador, així que Dennis va decidir també presentar-se i va muntar una campanya que es va emportar el 3% del total de vots a Califòrnia. A Lungren se li feia difícil assetjar al seu rival polític, i així va haver de deixar de fer-ho.

Dennis no va guanyar, però afortunadament tampoc ho va fer Lungren. Dennis, però, ens va brindar una de les nostres grans victòries en aquestes eleccions. Ell va ser la força impulsora i l'organitzador de la Proposta 215, que va legalitzar la marihuana medicinal per a tots els pacients amb recomanació d'un metge en el 1996. Dennis va reobrir el Cannabis Buyers Club el 2 de gener. En aquesta ocasió, s'oferia poder fer-se membre a qualsevol persona, amb una nota d'un doctor. Aquell dia jo estava també a la cua, va ser una ocasió memorable.

Nous productes i formes d'oli de cànnabis

Durant l'any següent van començar a aparèixer diversos extractes en els dispensaris. L'ambient gairebé legal permetia que la tecnologia avancés. Les extraccions de butà (BHO) van fer la seva aparició en aquests temps.

Al costat d'uns amics vaig obrir el primer dispensari legal a San Francisco des de la ratificació de la Proposta 215. Es deia Dharma Producers Group i es trobava en el vell edifici Warfield, a la Sexta amb Market.

Vaig tenir l'ocasió d'analitzar una preparació que dèiem Dharmanol. Era una isomerització de delta-8-THC que vam donar a molts pacients seriosament malalts perquè ho provessin, principalment de Sida i VIH. Els resultats van ser molt prometedors. Ningú va reportar un efecte particularment psicoactiu, però van ser molts els que van lloar les seves propietats per alleujar el dolor. M'encantaria veure una bona anàlisi del delta 8 per al tractament del dolor.

Després d'una mica més d'un any de servei als pacients, vam ser demandats pels federals i es va tancar el nostre dispensari. Gairebé em vaig alegrar amb el canvi, ja que podia retirar-me de la rutina diària de portar el dispensari i dedicar-me a proveir a Dennis i seguir amb les ocasionals investigacions.

A mesura que nous dispensaris obrien les portes a San Francisco, apareixien més i més productes en els seus taulells. L'oli estava de nou disponible, ara fet a partir de modern material d'Humboldt. Estava bé, fet amb butà per un noi anomenat The King of Hash Oil, però no crec que pogués comparar-se amb l'original afganès fet 25 anys abans per la Germandat.

La marihuana medicinal va remuntar realment amb l'arribada del nou mil·lenni. Més i més tipus diferents d'extractes, comestibles i tintures apareixien al mercat, i aviat hi va haver tal nombre de dispensaris a Califòrnia que la gent va començar a formar empreses per vendre productes de cànnabis a la creixent xarxa d'establiments.

Una de les primeres "marques" que va aparèixer va ser una gamma de llaminadures anomenada Tainted. Estaven empaquetats de manera professional, eren potents i estaven disponibles en molts dispensaris californians. La repercussió que van tenir va cridar l'atenció dels federals, de manera que el propietari aviat va ser empresonat.

El desenvolupament de la cultura del Dab

Els extractes de butà van començar a proliferar en aquest moment. El primer preparat que vaig veure es deia earwax (cera d'orella). Era potent i divertit de fumar, i el fet de ser semi-sòlid en lloc de oliós el va convertir en un producte molt innovador.

Després de l'earwax aviat vam conèixer els Shiva Crystals, el budder i el shatter. Els processos, per descomptat, romanien en secret fins que la set de fama virtual d'algú podia amb el seu desig de respectar aquest secret. Aquest fet sol passar al cap d'un mes, i per descomptat sempre fa emprenyar a algú!...  he preferit molt abans sempre el lliure intercanvi d'informació aquí al Bloc de Skunk Pharm.

Al costat dels nous productes, també vam veure una increïble evolució en la tecnologia per fumar. Quan vaig conèixer el shatter em van presentar a un dels personatges que proveïen als dispensaris locals amb un bon producte. Quan viatjava, allà a on anava, sempre ho feia amb un maletí dur de mida mitjana. Aquest contenia un gran bong de vidre, un bufador, diverses eines de dentista, etc. Em va explicar que es necessitava tot aquest equip per aconseguir la calada perfecta de shatter . Per sort, la tecnologia del dabbing ha recorregut un gran camí, i avui podem trobar petits bubblers amb claus de titani i unitats elèctriques que ho escalfen, oferint la qualitat perfecta i sense tanta parafernàlia.

El 2001 em vaig traslladar a Florida durant alguns anys per a un projecte d'aqüicultura. Va ser un canvi interessant. L'ambient a Califòrnia semblava de plena legalització, amb centenars de nous i variats productes. En canvi, a Florida era totalment il·legal, així que aviat em vaig veure comprant al camell local. Quina regressió!

Va ser fantàstic tornar a Califòrnia. Vaig tornar-hi just quan el Harborside Health Center, avui el dispensari més gran del món, obria les seves portes. Vaig donar el curset D. Gold Sunday Afternoon Grow Class durant molts anys... amb d'altres de sabàtics per atendre altres projectes. És un amic el que dóna les classes a dia d'avui, però encara les programo i a vegades dono alguna classe.

El descobriment de l'acció dels cannabinoides contra el càncer

Quan vaig tornar a Califòrnia, la meva dona i jo vam començar a abastir d'olis i comestibles a diversos dispensaris sense cap profit econòmic. Si bé jo estava al corrent de la feina de Rick Simpson - no sense cert escepticisme, ho he d'admetre - encara no coneixia la investigació realitzada a Espanya sobre l'aplicació directa del cànnabis com a medicina anti-tumoral. Coneixia les seves meravelloses propietats pal·liatives, però no sabia que hi hagués algú estudiant la marihuana com a forma directa anti-cancerígena, i a més amb resultats prometedors.

Un dia va aparèixer a casa nostra un familiar de Florida. Havia rebut quimioteràpia i radiació un parell de vegades per tractar un limfoma no Hodgkin. La malaltia havia tornat i els doctors li van dir que en cas de no rebre una altra tanda aviat moriria. Va escollir la segona opció.

Semblava un mort en vida, amb la seva pell groga, els seus ulls enfonsats, estava fet pols. No sabíem exactament què fer, així que ens vam posar a estudiar el que deia Simpson. Ell deia que amb un gram d'oli al dia el càncer acostuma a remetre. Ho vam provar i en pocs dies la seva pell havia passat de groga a gris. Aviat va recobrar el seu aspecte dinàmic i, després de 5 setmanes, va anar a que analitzessin el seu càncer a l'hospital Alta Bates, a Berkeley. Ningú va poder trobar rastres de càncer. Com podeu imaginar, vam quedar al·lucinats amb aquest descobriment. Els primers dies ens va costar bastant assimilar la informació, i després ens vam submergir en la investigació amb un renovat entusiasme.

Durant l'any posterior a aquests fets vàrem escriure el llibre Cannabis Chemotherapy - The Art and Science of Treating and Preventing Cancer with Concentrated Marijuana Medicine (Quimioteràpia cannàbica - L'art i ciència de tractar i prevenir el càncer amb concentrats de marihuana). La matèria central del llibre és assenyalar i explicar els estudis publicats més importants de manera que un no-científic pugui entendre'ls.

També vam començar a abastir a varis dispensaris amb olis i càpsules fets amb plantes senceres. Vam passar el nostre llibre en format CD i el vam incloure amb cada gram de medicina. Van circular milers de còpies. (El llibre pot adquirir-se com a descàrrega gratuïta en cannabischemo.info).

Extraccions amb la planta sencera i efecte seguici

Vam exposar la nostra empresa com un centre de cures i hospici sense ànim de lucre. El nostre lema era simple i descriu molt el treball que fèiem en aquella època: subministràvem cànnabis medicinal sense cost a qualsevol pacient de càncer californià autoritzat que ens ho demanés i no pogués assumir el cost dels seus medicaments.

La meva tècnica d'extracció estava orientada cap a un altre objectiu durant aquest període. En lloc d'intentar fer l'oli més pur i potent possible, amb el contingut en cannabinoides més alt, ens vam adonar que els extractes fets amb plantes senceres - amb totes les substàncies presents a la planta - eren més rics en propietats terapèutiques que els extractes refinats. A aquest fet se li ha anomenat "efecte seguici" i demostra que els 421 compostos de la planta (crec que es van embolicar i van comptar un d'ells dues vegades) semblen treballar conjuntament per oferir un millor remei. Això va ser confirmat pel Dr. Lester Grinspoon, que va estudiar a Harvard i regularment prenia mostres de les nostres càpsules, concloent que hi havia "alguna cosa diferent" en elles.

El nostre centre de cures i hospici va operar durant uns 5 anys, tractant a molts pacients de càncer i altres malalties greus. Lamentablement vam haver de tancar el mateix any en què l'estat de Califòrnia va prohibir l'elaboració d'extractes amb solvents volàtils.

La seguretat en les extraccions de marihuana

És fàcil comprendre per què l'estat va donar aquest pas. Massa Bhotards (***) estaven saltant pels aires, incendiant habitatges i provocant incendis forestals al Triangle Esmeralda. El problema amb les extraccions de butà és que qualsevol idiota es pot comprar uns tubs de PVC en una ferreteria, unes llaunes de gas per recarregar encenedors i ràpidament omplir el seu soterrani de butà... que esclatarà en el moment en que s'encengui la caldera de l'aigua.

Crec que el 90% del problema rau en el fet que és possible fer una extracció relativament eficient amb el mètode de tubs obert. Si tots els que fan servir butà d'aquesta manera ho fessin a l'exterior, sense cap possibilitat d'acumular el gas i sense cap font d'ignició a prop, no hi hauria cap explosió de butà.

O, si tothom fes servir equips segurs i protocols de laboratori, tampoc hi hauria cap problema. Em sembla que el problema més gran és arribar a desenvolupar un sentit de confiança i familiaritat amb el procés... senzillament perquè les primeres vegades no hi va haver cap explosió. Un es confia, es relaxa, i quan es compleixen totes les condicions per a un desastre, succeeix.. Sé d'un noi que es va confiar massa amb un aparell d'extracció de CO2. Va retirar una vàlvula abans d'alliberar la pressió de 2000 lliures, i es va destrossar la mà.

Valoro de debò les inspeccions de seguretat que Skunk Pharm realitza a tot el nou equipament, així com la menció a qualsevol precaució per al públic. Estic en contra de gairebé qualsevol forma de regulació per part del govern, però assegurar que els equips són segurs abans de posar-los a la venda em sembla genial es miri com es miri.

He estat treballant molt últimament en extraccions amb etanol. Massa gent s'està cremant amb butà, i la gent que es gasta uns diners no s'han d'aplicar tant en la purga. Fa poc hi ha hagut una explosió a Humboldt causada per dos extractors industrials de butà utilittzats aparentment per un parell de fumats sense cap qualificació.

He estat desenvolupant una màquina segura, barata i fàcil d'utilitzar que pot funcionar amb vodka com a material primera i produeix olis cristal·lins que, en la meva humil opinió, competeixen amb molts dels concentrats que he vist fets amb butà i fins i tot amb CO2. La màquina està dissenyada per a l'extracció de tot tipus d'aliments, herbes o plantes, i serà comercialitzat com a tal.

I aquí estem avui. Després de l'establiment de la Skunk Pharm Research, al meu entendre, és el líder en totes les formes de tecnologies relacionades amb el cànnabis. Continuo jugant amb noves tècniques i equips (em comença a agradar la destil·lació fraccionària) però de cap manera al nivell de la feina que Graywolf i Joe fan avui. Aquests nois són la NASA o JPL de les extraccions de cànnabis en aquest moment, i agraeixo de tot cor l'oportunitat de contribuir de la millor manera que puc.

I com he dit abans, el que més m'agrada de la Skunk Pharm és el bloc. L'intercanvi obert d'informació en un format bidireccional que permet que cadascú porti la seva opinió, és l'eina que crec que ajuda a la ciència del cànnabis per avançar el més ràpidament possible. Tots estem molt agraïts per aquest meravellós recurs. "

D. Gold

* El text original cita "Sensi Sam", encara que els àlies més coneguts d'aquest popular personatge són "Sadhu Sam" o "Sam Skunkman" (N. del T.)
** Probablement en referència als packs de sis llaunes de cervesa (N. del T.)
*** Joc de paraules entre "BHO" i "retard", retardat (N. del T.)