Història de la prohibició del cànnabis

Com hem vist anteriorment en articles anteriors com ara el de la història del cultiu del cànnabis, la relació entre l'ésser humà i aquesta planta data de mil·lennis enrere. Des de llavors, aquesta relació s'ha caracteritzat per l'aprofitament de les diverses facetes que presenta l'ús del cànnabis, des de la vessant social o recreativa fins a la medicinal, passant per la tèxtil o industrial i la religiosa o espiritual.

Aquesta relació també s'ha caracteritzat, des de temps remots, per l'afany d'alguns de prohibir-ne l'ús, moltes vegades com a simple eina per augmentar el control de les classes dirigents sobre altres classes menys afavorides. Avui us convidem a aprofundir en la història de la prohibició del cànnabis i conèixer amb més detall com va arribar a establir-se a nivell – pràcticament – ​​global durant el segle XX.

Antecedents històrics de la Prohibició del cànnabis

Probablement, i encara que no hàgim trobat cap prova escrita que ens ajudi a confirmar-ho, les primeres topades de la planta de cànnabis amb l'autoritat es van donar a l'antiga Xina. És acceptat per molts historiadors que el poble xinès va ser el primer a domesticar i cultivar el cànnabis de manera controlada; així mateix, els primers testimonis de les propietats psicoactives d'aquesta planta provenen també de la Xina. Sent així, i tenint en compte que el Taoisme (que va irrompre al voltant del segle IV AC) no promou precisament l'ús de substàncies d'aquest tipus, no resulta estrany que el cànnabis arrossegui cert estigma en aquesta societat, també perquè sovint s'ho associa a l'opi i a la seva fosca història en aquest territori.

Per trobar la que segurament sigui la primera prova escrita de prohibició de l'ús de cànnabis hem de viatjar uns quants segles endavant i cap a terres musulmanes. Des de l'inici de l'Islam (s. VII) i fins al segle XIV, la planta de cànnabis primer i més tard extraccions de resina com l'haixix (el primer esment a aquesta substància la trobem al s. X) van conviure amb la societat sense més problemes. No obstant això, les pràctiques i l'expansió dels monjos sufís cada cop molestaven més a altres escoles més ortodoxes de l'Islam, que intentaven associar l'ús d'aquesta planta a actes violents i altres comportaments indesitjables.

D'aquesta manera, i el 1378, Soudoun Sheikouni (Emir de Joneima a Aràbia) va prohibir l'ús del cànnabis en tot el seu territori, convertint-se en la primera prohibició d'aquesta planta de la qual tenim registre. Poc més d'un segle després, a Europa les coses no pintaven gaire millor; el 1484, entrava en vigor una butlla papal d'Innocenci VIII en què es prohibia l'ús de plantes psicoactives, que relacionaven directament amb la pràctica de la bruixeria.

La legalitat del cànnabis al s. XIX

Durant el període entre 1800 i 1900 el cànnabis va començar a ser perseguit en nombrosos llocs per tot el món; Napoleó, preocupat pel creixent consum d'haixix que va observar entre les seves tropes en tornar de la campanya d'Egipte, en va prohibir la venda i l'ús a tots els seus territoris. L'imperi britànic també ho va prohibir a moltes de les seves colònies, com Maurici, la Guaiana britànica, Sri Lanka o Natal (avui Sud-àfrica).

Així mateix, durant la dècada de 1870 també es va prohibir en llocs com Singapur o Egipte, on es va destruir tot l'haixix que es va poder trobar i se'n va impedir la importació. Uns pocs anys més tard (1890), el Sultà del Marroc Hassan I bàsicament va prohibir el seu cultiu a tot el territori menys a les zones de les tribus del Rif, mentre que Grècia s'unia al veto al cultiu, importació i ús del cànnabis.

Com veiem, i des de determinats sectors, durant aquest segle començava a veure's certa incomoditat respecte a la planta, que no va fer res més que servir de preludi per al que havia de venir durant el següent segle. Si bé el cànnabis formava part de la majoria de farmacopees europees durant el S. XIX, no és menys cert que a finals d'aquest segle es fessin diversos descobriments que el van desplaçar a una posició secundària al terreny medicinal, com el desenvolupament de l'aspirina o certs barbitúrics.

Cannabis al s. XX, la Prohibició guanya terreny

Per explicar l'evolució a l'estatus legal del cànnabis durant aquest segle cal que ens fixem en el fenomen migratori des de Mèxic cap als Estats Units que es va produir durant les primeres dècades del segle, especialment després de la Revolució Mexicana (1910-1917). De fet, entre el 1914 i el 1925 ni més ni menys que 26 Estats dels EUA van aprovar lleis prohibint la planta; es necessitava una excusa per poder registrar, aturar i deportar els immigrants mexicans, que no va ser cap altra que la marihuana. Així, sol parlar-se de la demonització de la planta de cànnabis com a mecanisme per a la demonització dels immigrants mexicans, que arribaven als EUA en un nombre cada vegada més gran. I si de pas podien demonitzar també els negres, doncs molt millor.

És durant aquest període quan entra en escena un dels personatges més grollers de la història de la prohibició, William Randolph Hearst. Magnat de la comunicació, Hearst va dedicar tots els seus esforços i mitjans -que no eren pocs- a difondre mentides sobre el cànnabis, encara que a les seves publicacions li deien sempre "marijuana" perquè el públic no el relacionés amb la planta que ja coneixien des de molt temps enrere. La seva nauseabunda propaganda va fer efecte, amb un nombre cada vegada més gran de ciutadans que demonitzaven la planta i, per descomptat, els seus consumidors. Segons les seves publicacions, estava clar que tota depravació (especialment de negres i mexicans) tenia el seu origen en el consum de cànnabis, i les notícies que relacionaven tragèdies amb la planta solien ocupar les portades dels diaris.

Entre 1930 i 1934, el director de l'oficina Federal de Narcòtics, Harry J. Anslinger, es va dedicar a reunir evidències contra el cànnabis, moltes provinents de dubtoses fonts d'informació com les de William Randolph Hearst, el seu soci en la tasca de demonitzar a la planta i als usuaris. De fet, ja des de la Convenció de Ginebra del 1925, molts dels Estats participants havien començat a aprovar lleis per a la seva restricció; la tasca d'aquests personatges no era altra que aconseguir una prohibició total i global. L'Associació Mèdica Americana no va trigar a publicar un informe desmentint les mentides d'Anslinger i companyia, encara que com veurem a continuació no va servir de gran cosa.

En efecte, el 1936 es van estrenar dues impactants pel·lícules - plenes de falsedats i incoherències - contra el cànnabis, "Marihuana" de Dwain Esper i la famosa "Reefer Madness" de Louis Gasnier, aquesta última com a part d'una campanya ideada per Anslinger i la seva oficina de Narcòtics. Tota aquesta propaganda llançada des dels mitjans audiovisuals, juntament amb altres factors que ara comentarem, va derivar en la prohibició del cànnabis als EUA per a qualsevol fi a l'agost del 1937, quan Anslinger va presentar al Congrés l'Acta d'Impostos a la Marihuana, que va ser aprovada sense cap mena de debat i que va provocar la classificació del cànnabis juntament amb altres drogues com la cocaïna o l'heroïna.

Durant dècades, es va aconseguir relacionar crim amb immigració i consum de marihuana

Factors que van influir en la prohibició del cànnabis

Ja hem vist diversos factors que van influir de manera considerable en la prohibició de la marihuana als EUA; d'una banda, l'augment de l'immigració des de Mèxic, que molestava els sectors més racistes de la nació. De l'altra, les campanyes des de mitjans de comunicació i organismes oficials com les de Hearst o Anslinger. Finalment, hem vist també com certs descobriments al camp medicinal van relegar el cànnabis a un segon pla, i no és una sorpresa que el sector farmacèutic promogui aquelles substàncies que més beneficis li reporten mentre "oblida" d'altres. No obstant això, hi ha molts altres factors que van portar a l'aprovació de la prohibició el 1937.

Un d'ells és, sens dubte, el fet que el 1933 finalitzés la prohibició de les begudes alcohòliques, l'anomenada “llei seca”. Durant el període en què aquesta prohibició va estar vigent, els cossos policials havien augmentat considerablement la seva plantilla per fer front a les màfies que traficaven amb alcohol, i se sospitava que molts acabarien omplint les cues de la beneficència després de tornar aquest al seu estatus legal. Senzillament, calia prohibir alguna cosa per mantenir tots aquests llocs de treball.

Paral·lelament, i ja al sector industrial, la indústria petroquímica va treballar per eliminar el cànem com a matèria primera; per exemple, la companyia americana Du Pont havia patentat un nou tractament químic per al processat de la polpa de fusta, de manera que el cànem es va substituir per aquesta en la fabricació de paper. Resulta paradoxal que un país la Constitució del qual estava escrita sobre paper de cànem ara intentés demonitzar-lo, prohibir-lo i desplaçar-lo tant sí com no!

Tot això va desembocar en la prohibició de 1937 i que el cànnabis fos retirat de totes les farmacopees del país, i es va sublimar en la prohibició a nivell mundial aconseguida el 1961 durant la Convenció Única de Drogues de les Nacions Unides. Aquest organisme tenia un informe de l'Organització Mundial de la Salut (la famosa OMS) on s'afirmava que no existia cap justificació per considerar la idea del cànnabis medicinal, per la qual cosa es va decidir eradicar-ne l'ús a nivell global en els següents 25 anys. Sobra dir-ho, el seu fracàs va ser, és i probablement continuarà sent rotund.

Bons fums!

-----

Bibliografia consultada:

• Booth, M. (2015), Cannabis: A History
• Robert Clarke; Mark Merlin (1 September 2013), Cannabis: Evolution and Ethnobotany
• E.L. Abel (29 June 2013), Marihuana: The First Twelve Thousand Years
• Martin A. Lee (14 August 2012), Smoke Signals: A Social History of Marijuana - Medical, Recreational and Scientific
• Dave Bewley-Taylor, Tom Blickman, Martin Jelsma, The Rise and Decline of Cannabis Prohibition