Què són les microdosi de psilocibina?

Després del nostre article introductori sobre la psilocibina i els seus efectes, avui volem presentar-vos una breu però completa guia per poder microdosificar els vostres bolets màgics preferits. En aquesta ocasió hem contactat amb Ana, una psicòloga clínica especialitzada en psicofarmacologia i immunologia que ens ha preparat aquest fantàstic article sobre la microdosificació de psilocibina per al tractament de diverses malalties.

Us deixem amb el seu interessant text!

Guia per a microdosificar la psilocibina

Què contenen els fongs al·lucinògens?

Els fongs amb propietats al·lucinògenes contenen de manera natural dos alcaloides psicoactius: la psilocibina (4-fosforiloxi-N,N-dimetiltriptamina) i la psilocina (4-hidroxi-N,N-dimetiltriptamina). Aquests compostos químics són presents en diverses espècies de fongs, com en els del gènere Psilocybe, Panaeolus i Copelàndia, i també ho són a les “tòfones màgiques”, que són masses compactes de miceli.

En ingerir els fongs, la psilocibina és metabolitzada i es transforma en psilocina, que és la substància responsable dels efectes psicoactius que indueix la ingesta d'aquest tipus de fongs. Als fongs també es troben altres compostos com la baeocistina o la norbaeocistina. Aquests compostos es creu que modulen l'acció general del fong, ja que no semblen tenir acció psicoactiva en si mateixos. Possiblement siguin els responsables que cada varietat de fongs tingui un perfil distintiu d'efectes encara que contingui dosis equivalents de psilocibina i psilocina (1).

Psilocibina: Què és i quins són els seus efectes?

Després de dècades en l'oblit, la psilocibina és avui dia protagonista en desenes d'estudis i assajos clínics per tot el món, mostrant resultats especialment prometedors en el tractament de malalties com la depressió o l'ansietat. A més de les seves conegudes propietats en contextos lúdics o espirituals, les noves notícies quant a les seves possibles propietats medicinals sumen encara més interès per aquest compost.

Què és la microdosificació?

El fenomen de la microdosificació, és a dir, la ingestió regular de quantitats molt petites de substàncies psiquedèliques com LSD o de fongs que continguin psilocibina, ha experimentat una ràpida explosió de popularitat els darrers anys des que es publiqués el 2011 la “Guia de l'explorador psicodèlic”, de James Fadiman. Microdosificar no és prendre una dosi baixa d'un psiquedèlic, on s'experimentarien els efectes psicoactius de la substància de manera moderada. Per contra, en una microdosificació correcta es busca ingerir quantitats sub-psicoactives o sub-perceptives, on els efectes seran molt subtils o estaran per sota del nivell perceptual, de manera que no s'experimenti cap dels canvis visuals o perceptuals típics d'un psiquedèlic.

Així, una microdosi és entre 1/10 i 1/20 d'una dosi al·lucinògena. La microdosificació es realitza integrant-la com una rutina a la vida quotidiana, diverses vegades a la setmana, obtenint els possibles beneficis físics i psicològics de la substància sense experimentar un estat de consciència no ordinari. D'un testimoni d'un microdoser, seria una cosa així: “Em sento productiu, capaç de concentrar-me en allò que trio, gaudeixo de les relacions, tinc bona energia, i no recordo que vaig prendre res” (2).

Per què es fan servir les microdosis de psilocibina?

La investigació sobre microdosificació és als seus inicis. De fet, fins ara encara no hi ha estudis científics rigorosos, aleatoritzats i controlats amb placebo. La informació amb què es compta procedeix d'enquestes i anàlisis d'autoinformes de milers de microdossers a tot el món. Alguns fòrums en línia sobre microdosificació compten amb més de 40.000 subscriptors. Aquests informes d‟usuaris indiquen que les microdosis de fongs poguessin servir per augmentar la creativitat, reduir les migranyes i les cefalees en dispersió, alleujar la depressió lleu, l'ansietat i el dolor, i millorar la capacitat d'atenció.

Una recent investigació no controlada experimentalment emprant microdosi de “tòfones màgiques”, suggereix que aquesta pràctica pot millorar la flexibilitat cognitiva i la capacitat per resoldre problemes. Segons els autors de l'estudi, les microdosis de psilocibina podrien investigar-se en un futur per ajudar persones que pateixen patrons rígids de pensament o comportament, com aquelles amb depressió o amb Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC).

Una anàlisi exploratòria recent ha vinculat les microdosis de fongs amb millores a l'estat d'ànim, i amb una disminució de l'emocionalitat negativa i d'actituds disfuncionals (ansietat, remugació, estats depressius). També s'esmenta en aquesta anàlisi una millora en l'atenció i la capacitat de concentrar-se, millores en les relacions interpersonals i l'ansietat social, i un augment de l'autoconsciència i de la capacitat de fer pràctiques de meditació.

Tot i això, les experiències dels usuaris podrien confondre's amb l'efecte placebo, perquè els subjectes saben que han rebut una substància i tenen l'expectativa, o almenys l'esperança, que funcionarà. A més, no tots els usuaris de microdosi semblen obtenir els mateixos beneficis; alguns informen dun augment de la irritabilitat, ansietat, confusió, pitjor memòria, i fatiga.

En animals, hi ha un estudi recent que és el primer de demostrar que les microdosis produeixen efectes beneficiosos sobre l'estat d'ànim i l'ansietat en rates amb estrès post traumàtic induït experimentalment. En aquest estudi es van emprar microdosi de dimetiltriptamina (DMT), un compost amb propietats al·lucinògenes de la família de les triptamines present a la beguda amazònica ayahuasca, la molècula de la qual té una estructura molt similar a la de la psilocibina. Les limitacions resideixen en si aquestes conclusions en animals són extrapolables als éssers humans.

L'actual investigació científica en psicoteràpia psiquedèlica sí que ha mostrat el potencial terapèutic de dosis completes de psilocibina per alleujar la depressió resistent al tractament, el TOC, l'addicció a l'alcohol i al tabac, i l'ansietat en enfrontar la mort en malalts terminals. Futurs estudis han de determinar si la microdosificació amb psilocibina pot oferir els mateixos beneficis d'un viatge complet amb aquesta substància, i quins serien els protocols i la microdosi més adequats.

Com fer microdosi de psilocibina

En els darrers anys és probable que hagis sentit parlar de les microdosis de psilocobina. Com el seu nom indica, es tracta de dosis molt baixes de bolets rics en aquest alcaloide, per sota de la necessària per mostrar efectes evidents en la persona consumidora, però que ofereixen una sèrie de beneficis que molts ja utilitzen. Avui t'ensenyem com preparar-les en còmodes càpsules, pas a pas i de manera molt senzilla.

Com preparar i prendre microdosi de fongs

És important tenir en compte que els fongs frescos i secs contenen els principis actius en diferents quantitats. La psilocina és una molècula altament inestable que, en contacte amb l'oxigen de l'aire o la llum, es degrada. Per això, els fongs frescos tenen més potència ja que contenen alhora psilocibina i psilocina, mentre que els mateixos fongs quan s'assequen són menys potents en haver-se degradat la psilocina.

Els principis actius també són presents en diferents quantitats depenent de les varietats de fongs, de com han estat cultivats i assecats, de la mida, i fins i tot les diferents parts del fong (la tija, el barret) contenen també diferents quantitats d'alcaloides. Per això, es recomana assecar els fongs i moldre'ls en pols. En moldre els fongs junts, s'equilibra la variació en el contingut d'alcaloides entre els barrets i les tiges, i entre les diferents mides dels fongs.

Una microdosi de fongs de la varietat més comuna Psilocibe cubensis estaria entre 0,1-0,5 grams de fong sec. Si es faran microdosis amb tòfones de psilocibina, cal tenir en compte que les tòfones seques sovint contenen menys psilocibina que els fongs secs. Es pot emprar entre 0.5 i 1 gram de tòfones seques en pols per microdosi. Es desaconsella canviar de varietats de fongs durant el protocol de microdosi, ja que dificultaria el calibratge de les dosis, en estar ingerint quantitats variables de substància psicoactiva amb cada varietat diferent de fongs. És millor escollir una varietat al principi, i mantenir el protocol amb la mateixa varietat fins a la finalització.

Es pot començar pesant en una bàscula de precisió al voltant de 0,1 g de pols com una microdosi d'inici. Tot seguit, es pot anar ajustant la quantitat en funció dels efectes després de la primera presa. Microdosificar cada dia no és recomanable. Els psiquedèlics clàssics com la psilocibina produeixen tolerància, per la qual cosa és possible notar menys efectes passats uns dies. Per aquest motiu James Fadiman, l'autor de la Guia de l'Explorador Psicodèlic, suggereix deixar un parell de dies entre cada microdosi.

Així, es prendria la microdosi el dia 1, no es prendria els dies 2 i 3, i es prendria de nou el dia 4. Es continua aquest procés durant diverses setmanes, prenent notes en un diari cada dia, incloent-hi els dies entre les preses, registrant els efectes en el moment i a curt termini, i els canvis a llarg termini a l'estat d'ànim, a l'energia general, i al comportament.

Idealment, es pot començar en dies no laborables, per poder observar-ne els efectes i ajustar les dosis sense necessitat de massa interacció social. El protocol de microdosificació s'ha de poder incorporar a la rutina habitual, cosa que vol dir que sabrem que estem dosificant de més si es perceben efectes psicoactius. A més, les quantitats de les microdosis podran ser més grans o menors depenent de la neurofisiologia de cada individu, i una part important del procés és trobar la dosi correcta que s'ajusti a cada cas. Aquest procés pot comportar diversos intents, per la qual cosa és millor començar de mica en mica fins a trobar la nostra microdosificació de psilocibina ideal.

Són segures les microdosis de psilocibina?

Segons una àmplia varietat destudis toxicològics i clínics, la psilocibina té una toxicitat molt baixa. Els al·lucinògens clàssics com la psilocibina interactuen principalment amb el receptor de serotonina 5-HT2A, que és el responsable dels efectes psiquedèlics. Atès que l'administració crònica de psiquedèlics redueix el nombre de receptors 5-HT2A, cosa que condueix a una ràpida tolerància de curta durada, el risc d'addicció als al·lucinògens, inclosa la psilocibina, és molt baix. A més, la psilocibina no afecta directament la via dopaminèrgica mesolímbica, i per tant no activa el sistema de recompensa.

Un altre motiu pel qual no s'ha de microdosificar diàriament és que hi ha un hipotètic risc, sobre el qual encara no s'han recopilat prou dades, de problemes a les vàlvules cardíaques quan es prenen psiquedèlics amb freqüència. Els psiquedèlics clàssics també interactuen amb altres receptors com el 5-HT2B, que estan també presents al cor. Tot i que la psilocibina posseeix un potencial d'unió a aquest receptor molt baix (Ki = 4,6 nM), encara no es tenen prou dades per descartar totalment aquest hipotètic efecte advers i, com a mesura de precaució, i encara que es desconeix com es tradueix aquest risc quan es tracta de microdosificació, és millor evitar la microdosificació massa sovint, o per més d'uns pocs mesos a l'any.

Les microdosis de psilocibina o altres drogues que modifiquin l'estat de consciència ordinari poden comportar riscos per a les persones que pateixen malalties psiquiàtriques com el trastorn bipolar o l'esquizofrènia.

Per consultar les possibles interaccions de les microdosis amb medicaments, podeu consultar la pàgina web de James Fadiman.

Ana Elda Maqueda
Psicòloga clínica especialitzada en psicofarmacologia i immunologia

-----------------------------------------

Referències consultades:

• José Carlos Bouso Saiz, diversos autors. Psilocibes. Editorial: Ultraradi / ICEERS
• James Fadiman & Sophia Korb (2019). Might Microdosing Psychedelics Be Safe and Beneficial? An Initial Exploration. Journal of Psychoactive Drugs, DOI: 10.1080/02791072.2019.1593561