Anatomia de la planta de cànnabis
Llista de continguts
Quan parlem de cànnabis, sens dubte la part de la planta que més atenció acapara són les flors (cabdells). Així, és fàcil quedar enamorat de les aromes dels cabdells i passar per alt la resta de la planta, constituïda per moltes altres parts, cadascuna d'elles complint una funció indispensable per al bon desenvolupament i maduració de les nostres flors tan apreciades.
Com sabeu, en el Growshop Alchimia som de l'opinió que com millor i més ampli sigui el coneixement que tenim sobre el cànnabis, millors resultats obtindrem en el moment de la collita, de manera que avui us convidem a observar la planta amb una mica més de profunditat i conèixer millor totes i cadascuna de les seves parts diferents.
La llavor de cànnabis
Per a molts de nosaltres, tot va començar en el moment de germinar la primera llavor que vam comprar, ens van regalar o vam trobar en un cabdell. Vegem doncs amb una mica més de deteniment l'anatomia d'una llavor de marihuana.
Una llavor sana i madura ha de tenir una forma entre rodona i ovalada, amb un extrem en punta i l'altre pla. La seva capa exterior o closca és rígida i dura al tacte per evitar que la llavor es pugui esmicolar o trencar amb facilitat. Una mena de junta separa les dues meitats de la closca (també anomenada pericarpi), formant una corona (com una mena de petit cràter) a l'extrem pla d'aquesta, que funciona com una frontissa quan la llavor s'obre al germinar.
Depenent de la genètica, la mida de les llavors pot variar considerablement, oscil·lant entre les més petites (unes 800 llavors per gram) i algunes realment monstruoses (15 llavors per gram). El mateix succeeix respecte al color i atigrat que presenten; segons genètiques, la llavor pot passar d'un color ocre clar gairebé sense atigrat a un color marró fosc amb un atigrat abundant. Aquest curiós patró de color negre que presenten moltes llavors és únic en cadascuna d'elles, i és causat per una fina capa de cèl·lules que es pot desprendre amb facilitat (sense que afecti el poder germinatiu de la llavor).
Dins de la llavor trobem, per descomptat, l'embrió de la planta, que roman latent i amb tot el necessari per prosperar a l'espera que es donin les condicions d'humitat i temperatura propícies perquè s'activi el procés de germinació de la llavor. També trobem la radícula, que en sortir de la closca es convertirà en l'arrel principal de la planta, i els cotilèdons, aquell primer parell de fulles - arrodonides - que produeix la planta i que conté suficients reserves de macro i micronutrients per assegurar el desenvolupament inicial de la plàntula. La tija creix entre els cotilèdons i acaba a la zona apical, és a dir, el brot o punta per on la planta continuarà el seu creixement vertical.
Les arrels del cànnabis
En el moment de germinar una llavor de cànnabis, el primer que emergeix de la closca oberta és la radícula, que començarà a créixer cap avall a la recerca d'humitat i nutrients, colonitzant així el substrat. El sistema radicular té principalment tres funcions; d'una banda, àncora la planta a terra. D'altra, s'encarrega de proveir a la planta amb aigua i nutrients i, finalment, emmagatzema sucres i midons produïts durant la fotosíntesi. Així doncs, d'una cosa podem estar segurs: una planta sana depèn en gran mesura d'unes arrels sanes!
Les arrels es solen classificar en tres tipus: primer, l'arrel principal, que creix recte cap avall i representa la part subterrània de la tija, de la qual emergeixen les arrels fibroses, el segon tipus. Aquestes s'expandeixen horitzontalment formant un sistema de més o menys la mateixa mida que la part aèria de la planta. Finalment, les arrels adventícies són aquelles que no neixen de l'arrel principal sinó d'altres parts de la planta, com la tija. Aquestes són les que veiem quan arrelen esqueixos de cànnabis i que permeten així la seva reproducció asexual.
D'aquesta manera, i mentre les plantes de llavor desenvolupen una arrel principal de la qual sorgeix un sistema d'arrels fibroses, en el cas dels clons comencen amb una sèrie d'arrels adventícies que emergeixen de la tija que donaran lloc després a un sistema radicular fibrós . En qualsevol cas, cal un correcte equilibri entre aire, temperatura i humitat perquè les arrels creixin sanes, blanques i fortes, amb multitud de fins pèls absorbents.
El coll de l'arrel
La part de la planta on les arrels i la tija principal s'uneixen és comunament coneguda com copa o coll de l'arrel, de vegades també com coll de la planta. Es tracta d'una part vital per a la planta, la línia separatoria entre el creixement vertical cap amunt o cap avall, on el sistema vascular canvia de les arrels a la tija, i una de les parts de la planta amb major activitat pel que fa a divisió cel·lular.
Aquesta zona està situada molt a prop de la superfície del substrat, on la ventilació és màxima. Sovint, al trasplantar, s'enterra el coll de la planta per afavorir el creixement d'arrels adventícies al llarg de la part de la tija que queda soterrada. Una bona manera de tractar les plàntules que s'han estirat massa i la tija creix feble i amb tendència a doblegar-se!
Tija i nusos del cànnabis
La tija de la planta de cànnabis és, entre altres coses, la part de la planta que la manté dreta i que suporta la major part del seu pes. A més, conté el sistema vascular, que s'encarrega de distribuir l'aigua i els nutrients des de les arrels i cap a totes les parts aèries de la planta a través del xilema, mentre que el floema transporta els sucres i midons produïts per la fotosíntesi cap al sistema radicular. El floema - també anomenat líber - és la part de la planta que s'aprofita com fibra per a cordes, teixits, etc.
La tija, que pot ser buida, es divideix en seccions delimitades pels nusos, d'on emergeixen les branques laterals. L'espai entre nus i nus es coneix com a entrenus, i varia segons la genètica i les condicions de cultiu. Aquesta distància sol ser més gran en les varietats Sativa, mentre que les Índiques creixen de manera més compacta, amb menor distància entre els successius nusos. Normalment, els nusos creixen en parelles, simètricament, encara que aquesta simetria es perd en començar la floració de les plantes.
Ens els nusos també és on es formen les primeres preflors, així que sovint són controlats pel cultivador per distingir entre marihuana mascle i femella quan comença la floració de llavors Regulars. A la zona dels nusos també es poden veure les estípules, unes petites estructures allargades en forma de llança que no s'han de confondre amb les preflors.
Els nusos són les zones de la planta on es produeix la major part del creixement i hormones de la planta. Per això, sempre es recomana enterrar almenys un nus quan arrelem esqueixos, de manera que la producció d'hormones d'arrelament naturals o auxines sigui més gran i, per tant, també més gran el desenvolupament d'arrels en les cèl·lules indiferenciades del meristema, al nus enterrat.
Les fulles i pecíols del cànnabis
Les fulles de la planta de cànnabis són palmades, amb forma de mà oberta i múltiples parts, des 3 a 13 folíols serrats (amb les vores en forma de dents de serra). Normalment, les varietats Índica produeixen fulles de color verd fosc amb els folíols més curts i amples que les fulles de les Satives, que solen tenir els folíols molt més fins i allargats i d'un color verd més clar.
Per descomptat, també es poden trobar altres curioses formes com les de la varietat Ducksfoot, amb els seus folíols que recorden als peus d'ànec, tot i que no és norma comuna. Les varietats Automàtiques o Autoflorescents tendeixen a produir fulles més petites, i encara que depèn en gran mesura de la genètica, solen guardar més semblança amb les de les genètiques Índica o de molts híbrids.
En el període de floració, trobem fulles grans, que neixen separades de les flors i gairebé sense resina en elles (i que es solen rebutjar), i les fulles que neixen en els cabdells, que sí que tenen una quantitat de tricomes considerable i que es solen emprar per l'elaboració d'extraccions de resina.
A mesura que la planta creix, cada nou parell de fulles té un major nombre de folíols, de manera que normalment veiem fulles d'un sol folíol just a sobre dels cotilèdons, seguides per fulles de tres, cinc, set i fins al nombre final de folíols que dicti la seva genètica. Els folíols s'uneixen a la base de la fulla en un punt anomenat raquis, des d'on neix el pecíol que la uneix a la tija principal o branca. El color i longitud dels pecíols pot variar segons genètica, encara que els pecíols de color porpra s'associen en ocasions a una carència de fòsfor.
La funció de les fulles grans és la d'actuar com a panell solar i aire condicionat per a la planta, amb la part superior de la superfície (més fosca) produint energia via fotosíntesi i la part inferior (mes clara) regulant processos interns a través dels estomes, petits porus que absorbeixen CO2 de l'ambient per a la fotosíntesi i que al mateix temps alliberen aigua i oxigen. Els estomes es tanquen durant la nit per conservar la humitat, mentre que durant el dia es van obrint i tancant segons les necessitats de la planta, buscant l'equilibri entre els nivells interns d'aigua i les condicions climàtiques externes, de manera que les funcions metabòliques es realitzin correctament. El sistema vascular s'estén al llarg dels folíols en el que solem anomenar nervis de les fulles.
Flors o cabdells de cànnabis
El cànnabis és una planta dioica, el que significa que els mascles i les femelles tenen òrgans propis en plantes diferents. Si no és que ens plantegem realitzar algun treball de breeding i aconseguir llavors, no és convenient cultivar els mascles fins a la seva maduresa. Així, cal saber distingir correctament entre flors o plantes mascle i femella en el cultiu el més aviat possible i encara que s'usin llavors feminitzades, i és una mica més fàcil del que pugui semblar.
Les plantes de cànnabis Mascle (estaminades) desenvolupen estams amb anteres, que produeixen el pol·len que, gràcies als insectes i principalment al vent, pol·linitzaran les plantes Femella (pistilades), que produiran les llavors. El pol·len masculí s'emmagatzema en unes petites boles de forma ovalada que formen raïms en els nusos i que s'obren en madurar, revelant 5 estams que produeixen el pol·len. Un cop madurs, els mascles solen morir aviat, havent produït molt poca quantitat de cannabinoides i terpens.
Les flors Femella estan compostes per raïms de bràctees, a les que sovint els cultivadors en diem calzes. Cadascuna d'aquestes bràctees conté l'ovari i el pistil o estigma, que actua com a receptor del pol·len en suspensió. Un cop el gra de pol·len toca l'estigma, aquest es transporta pel tub pol·línic fins l'ovari, on es fecunda i es formarà la llavor, omplint per complet la bràctea en madurar. Els pistils es solen marcir a l'haver complert la seva funció (també en cas de no haver-ho fet però en arribar a certa maduresa). Les llavors es solen formar en unes 4-6 setmanes des de la fecundació.
Després de la pol·linització, la femella destina les seves energies a la producció de les llavors en detriment de la resina i els seus continguts, de manera que una planta totalment pol·linitzada produirà sempre menys cannabinoides i terpens que en cas de no haver estat pol·linitzada. Per això els cultivadors s'esforcen tant en aconseguir collites que no tinguin ni una sola llavor, sense oblidar el desagradable sabor que aquestes tenen quan es cremen!
Els tricomes del cànnabis
Si bé els botànics no acaben de posar-se d'acord sobre la veritable funció dels tricomes produïts per les plantes de cànnabis, molts estan d'acord que es pugui tractar d'una protecció per a la flor i la llavor. Altres teories, com la protecció enfront dels raigs UV, enfront dels insectes o les temperatures extremes estan al seu torn sobre la taula, tot i que com diem no hi ha acord total entre els investigadors.
Podem dividir els tricomes del cànnabis en dos grans grups: glandulars i no glandulars. La principal diferència, és clar, és que uns desenvolupen un cap glandular al final del peu del tricoma (més comuns en les flors), mentre que altres tenen aspecte de fins pèls i es desenvolupen primordialment en tiges, fulles i pecíols. Els tricomes glandulars posseeixen unes cèl·lules secretores en la seva base que produeixen els diferents compostos trobats a la resina, com cannabinoides i terpens. La zona d'absició, just sota el disc de cèl·lules secretores del cap, uneix la mateixa al peu del tricoma.
Els tricomes glandulars es divideixen al seu torn en tres grups: bulbosos, que són els menys nombrosos i els més petits; capitats sèssils, amb un cap més gran i un peu molt curt, a penes visible; i capitats entallats, que són els més nombrosos i els més grans, amb caps d'entre 50 i 150 micres i un peu de tricoma que, encara que varia segons la genètica, sol ser bastant llarg, donant un aspecte al tricoma de bolet o xupa-xup.
A mesura que la floració avança i la planta va madurant, els tricomes secreten més i més compostos, que s'emmagatzemen a l'interior del cap glandular.
Així, el seu color va del transparent (tricoma immadur) al ambre (tricoma madur), passant pel color lletós que molts cultivadors esperen per collir les seves plantes. El moment de la collita varia en funció de la genètica i, per descomptat, de gustos personals. Podeu consultar el nostre article sobre quan collir en funció dels tricomes de marihuana per tenir més informació.
Fins aquí aquest resum de les diferents parts de la planta de cànnabis, esperem que un coneixement més ampli sobre ella ens ajudarà a obtenir millors collites... el coneixement és poder!
Bons cultius!