Cannabis als anys 80, la revolució holandesa

Com vam veure al nostre article sobre el cànnabis als anys 70, la situació en començar la dècada de 1980 no havia canviat gaire des dels últims anys de l'anterior decenni. El cànnabis seguia sent perseguit a la major part del món gràcies a les polítiques prohibicionistes heretades de l'anterior dècada, i tant el cultiu com el desenvolupament de noves varietats depenien dels valents que s'atrevien a desafiar les lleis dels seus respectius països.

Tot i això, l'activisme cannàbic continuava la seva lluita més forta que mai, i el seu consum era, a poc a poc, cada cop més normalitzat entre la societat i en especial entre artistes, músics i altres personatges de la faràndula. A més, i gràcies a les polítiques aplicades durant la dècada anterior, un petit país europeu, més concretament la seva ciutat més visitada, s'erigia com a “capital mundial de la marihuana”. Amsterdam semblava, per a qualsevol fumeta del món, com l'autèntic paradís a la Terra.

Ronald Reagan i la marihuana. Sortir de la paella...

20 de Gener de 1981. Ronald Reagan guanya les eleccions i es converteix en el 40è President dels EUA. Males notícies per a la comunitat cannàbica, molt dolentes. No en va, ni un any abans i durant la campanya presidencial del 1980, Reagan havia afirmat que la marihuana era "probablement la droga més perillosa del país". I ho va dir només tres o quatre anys abans que el seu país comencés a viure l'autèntic flagell pel que fa a drogues il·legals: el crack. No es guanyaria la vida com a vident el senyor Reagan, això segur.

Però com se la va guanyar, i molt bé per cert, va ser com a polític prohibicionista. Seguint l'asinina estratègia de Nixon amb les drogues (si no pots amb el teu enemic, segueix intentant-ho d'igual manera i donant-te cops de cap contra un mur), no semblava que sota el mandat de Reagan anessin a relaxar-se les polítiques anticannabis ni al seu territori, ni a la resta de països on els EUA poguessin exercir una mínima influència d'una manera o altra, que no eren pocs.

Història de la prohibició del cànnabis

Des de fa segles, el cànnabis i els poders legislatius de les diferents cultures han mantingut una relació una mica tumultuosa. Tot i que ha estat acceptat a la majoria de llocs del planeta durant centenars d'anys, al segle XIX ja es comença a observar una tendència a la prohibició d'aquesta planta, que va conduir a la Prohibició establerta durant el segle XX a nivell global. Avui veurem els principals factors que van portar a aquesta situació, els seus antecedents, i com es va aconseguir desplaçar el cànnabis en tots els seus àmbits, des del recreatiu fins al industrial o el medicinal.

Holanda entra a escena

Tot i això, a Holanda les coses eren molt diferents. I és que a part de molins, tulipes i formatges Gouda com a sols, els turistes estaven començant a apreciar una altra de les meravelles que oferien aquestes belles i planes terres...l'haixix i la marihuana. I és que per a qualsevol turista occidental, la simple idea d'asseure's en un cafè on podia triar entre un bon nombre d'herbes i resines diferents i sense tenir problemes amb la policia sonava, senzillament, a conte de fades.

Això va ser possible gràcies a l'obertura gradual a la normalització de l'ús del cànnabis per part de les autoritats holandeses durant la dècada anterior. Si bé existien els coffee shops ja des del 1972 (Mellow Yellow va ser el primer a obrir a la ciutat), va ser durant la dècada de 1980 quan Amsterdam va començar a convertir-se en un veritable destí turístic cannàbic per a molts i moltes. I no només turístic, sinó també professional.

En efecte, durant aquesta dècada van ser diversos els breeders i "professionals" americans (i empreses com High Times) que van veure en Holanda un camp de cultiu perfecte (i mai millor dit) per a les seves activitats. Un d'ells va ser un tal David Paul Watson, a qui potser coneixes com Sam the Skunkman. Membre de Sacred Seeds Collective, a ell se li atribueix el "desembocament" de la genètica Skunk a Europa durant aquesta època, així com part de responsabilitat en la creació del que hauria de ser l'híbrid de la dècada a nivell comercial: Skunk #1.

Desenvolupament de nous híbrids, el sector dels bancs de llavors floreix

L'arribada de genètiques com Skunk, Haze o Northern Lights a terres europees va causar un gran enrenou en l'escena cannàbica holandesa, que fins aleshores havia de conformar-se amb peces d'haixix comercial d'importació i algun cabdell de qualitat mediocre en el millor dels casos. Per descomptat, juntament amb aquestes genètiques també van arribar coneixements sobre cultiu en interior, reproducció per esqueixos i genètica, així que aviat van poder començar a veure's als coffee shops els primers híbrids desenvolupats a Holanda, plantes amb una qualitat molt superior al producte al que estaven acostumats a terres neerlandeses, tant per la seva elevada potència com per les seves noves aromes i sabors.

Per exemple, el 1985 Ben Donkers fundava "The Sensi Seed Club" gràcies en part a haver estat un dels 3 cultivadors holandesos a acollir la genètica Haze i Skunk en arribar a Holanda, alguns anys enrere. Després d'anys cultivant en la clandestinitat i produint interessants híbrids, per fi Ben podia dedicar-se de ple a la seva passió de manera professional, establint els fonaments del que en pocs anys es convertiria en Sensi Seeds, després que Ben es fes càrrec de The Seed Bank ja el 1991. A ells els hem d'agrair les llavors de genètiques com Northern Lights, Silver Haze o Big Bud, per esmentar-ne només algunes.

I parlant de The Seed Bank, que sol ser considerat el primer banc de llavors de cànnabis pròpiament dit de la història...de manera gairebé paral·lela a Ben, un altre cultivador holandès destacava entre la resta per la qualitat i potència dels seus híbrids, Neville Schoenmaker. Originària de l'àrea de Seattle, Northern Lights era una Indica perfecta per al cultiu en interior que s'havia guanyat la fama de ser una de les varietats amb més producció de resina del moment. Bé, doncs Neville va ser el primer a aconseguir portar el clon original (no existien llavors d'aquesta planta) a Holanda i oferir-la al seu propi banc de llavors, The Seed Bank. Se suposa que la planta que va portar Neville va ser la famosa NL#5, amb la qual hauria creat una altra de les llegendes de la història de les varietats de cànnabis: Neville's Haze.

El 1987, un altre jove emprenedor cannàbic anomenat Henk van Dalen inaugurava el seu propi banc de llavors, fruit de la seva passió per col·leccionar llavors de tot arreu i creuar-les entre si. Havia nascut Dutch Passion, un dels representants més grans de la indústria neerlandesa al sector i que, al cap d'uns anys, es convertiria en pioner d'una nova i revolucionària tècnica que a la majoria els sonava a màgia negra...les llavors feminitzades! Seus són clàssics com Orange Bud, Durban Poison o Hollands Hope.

I també el 1987, un altre cultivador holandès de nom Ingemar creuava una sativa brasilera amb una planta provinent de l'Índia, de la zona de Kerala, donant lloc a una varietat que revolucionaria l'escena durant els propers anys...o hauríem de dir dècades? Ingemar va posar el nom d'Arnhem's Wonder a aquest creuament i va guanyar amb ell l'edició de 1989 de la High Times celebrada a Amsterdam, encara que probablement et soni molt més el nom que se li va donar passats uns quants anys...White Widow. El 1992, Arjan va comprar un mascle i una femella (clons) i els va utilitzar per crear la White Widow que ofereix Green House Seeds al seu catàleg.

I què feia una revista americana celebrant copes cannàbiques a Amsterdam? Doncs vist el panorama legal i polític als Estats Units, no només els breeders van decidir creuar l'Atlàntic i establir-se a Holanda per realitzar les seves activitats sense por de ser tancats. Esdeveniments com High Times també van ser organitzats en terres holandeses a causa de la permissivitat de la qual podia gaudir-se, així que a partir de 1988 Steven Hager (escriptor, cineasta, periodista i activista pro-cannabis americà) va decidir celebrar aquest esdeveniment a Europa. No va ser fins al 2010 que la ja famosíssima copa es va celebrar per primera vegada als EUA.

L'escalada del THC

Tota aquesta activitat va comportar un bon nombre de nous híbrids (podríem anomenar-los polihíbrids), encara que en molts casos ja no desenvolupats a partir de varietats landrace o pures, sinó dels primers híbrids que s'havien desenvolupat anys abans en terres americanes. I va ser precisament aquest fet el que va fer que els continguts de THC mitjans de les plantes dels anys 80 fossin superiors als de les plantes d'anys enrera.

Els processos selectius de criança, com els que es van iniciar en aquesta època, serveixen per fixar trets en la descendència com l'alta producció de flors, sabor i aroma, o contingut de THC. Com que normalment només s'utilitzaven les plantes més potents per als programes de reproducció, això va derivar en un augment de la producció de THC per part d'aquests nous híbrids, plantes que moltes vegades es convertirien, al seu torn, en els futurs pilars del breeding per al desenvolupament de noves varietats.

A més, el cultiu en interior (encara en bolquers en aquella època si el comparem amb avui dia) donava la possibilitat de conservar plantes mare per a la reproducció asexual de les diferents varietats, cosa que permetia una major estabilitat en les llavors comercialitzades. Durant la dècada següent, el cultiu interior es convertiria en la manera de continuar produint flors i llavors sense cridar l'atenció de veïns i autoritats, cosa que va permetre un desenvolupament encara més gran de noves genètiques, tècniques i tecnologies.

L'acceptació social del cànnabis als 80

Tímidament, i malgrat els esforços de les autoritats per presentar-la com una porta d'entrada a altres drogues molt més perilloses, la marihuana anava guanyant acceptació a nivell social, especialment entre certs grups i/o ideologies. Holanda mateix es va convertir en l'exemple més citat pels fumetes al voltant del globus per confirmar que, efectivament, una societat pot ser madura, productiva i responsable, i tot això consumint cànnabis.

A més, la popularització de diversos moviments contraculturals com l'skate o el grafit no jugava precisament en contra de la marihuana, i molts artistes i músics sortien de l'armari cannàbic amb cada vegada més freqüència. Bob Marley (mort el 1981) havia popularitzat el reggae a nivell mundial, i no només això; també l'amor que professava aquest artista jamaicà per la planta. El cànnabis anava permeant lentament en la societat, i músics tan dispars com els Beastie Boys o David Bowie així ho testificaven a les seves lletres.

Fins i tot en una indústria tan políticament correcta com sol ser Hollywood es podien veure constants referències directes a la marihuana. Qui no recorda aquesta mítica escena de la pel·lícula "El club dels cinc" (Hughes, 1985) quan els protagonistes comparteixen un porro? O les desventures del fumeta Jeff Spiccoli (Sean Penn) a “Aquell excitant curs” (Heckerling, 1982)? Fins i tot a Europa el cànnabis començava a veure's al cinema com una cosa relativament normal, amb pel·lícules com "Bajar-se al moro" (Colomo, 1988) o "Les frères pétard" (Palud, 1986) aconseguint bons índexs de popularitat.

No obstant això, i com hem comentat, aquesta acceptació creixent tenia un poderós adversari al davant: les polítiques sobre drogues constantment referenciaven la marihuana com a porta d'entrada a les anomenades “drogues dures”, una idea que germinava al cervell de moltes persones. A més, en aquella època el dimoni tenia un nom, crack als EUA i heroïna a Europa. L'amenaça que si fumaves un porro estaries enganxat a alguna d'aquestes dues drogues en poc temps era moneda de canvi corrent a les polítiques sobre drogues durant aquesta dècada. Com s'ha demostrat des de llavors, res més lluny de la realitat.

Conclusió

Si bé es tracta d'un període en què es van fer passos endavant respecte a la normalització i legalització del cànnabis, a nivell legal les coses seguien com a l'anterior dècada. L'aparició de drogues com el crack i l'heroïna va ser un as a la màniga que moltes autoritats van saber jugar per convèncer part de la població que "tot era droga" i que "la droga era dolenta". Tot i això, a nivell social el cànnabis anava guanyant acceptació pas a pas, ja no gràcies al món underground sinó a artistes, músics i personalitats de primer nivell i diferents àmbits.

Sens dubte, els principals canvis en aquesta època es van produir a nivell de desenvolupament de genètiques a Holanda, país que es va convertir al Shangril-La de tota fumeta a nivell mundial. I de tot breeder, és clar! El pont existent entre Europa i els EUA va propiciar el desenvolupament de nous i potents híbrids a banda i banda del toll, i els assaigs en cultiu interior (especialment pel que fa a florir plantes es refereix) cada vegada eren més reeixits...tot s'alineava per al que havia de succeir durant la dècada següent, la revolució del cultiu interior...però això ho veurem en un altre article. Fins aleshores,

Bons fums i vapors!

-----------------------------------

Referències:

• Legalizing marijuana and the new science of weed, American Chemical Society
• The Problem with the Current High Potency THC Marijuana from the Perspective of an Addiction Psychiatrist, Elizabeth Stuyt
• A History of the Drug War, Drug Policy Alliance