La revista Cáñamo celebra el seu 25 aniversari

Sembla que va ser ahir, però aquest mes de juny la revista Cáñamo compleix 25 anys informant sobre l'actualitat del cànnabis i tot el que té a veure amb aquesta beneïda planta, sempre donant veu als conreadors i consumidors enfront dels mitjans convencionals que busquen perpetuar un estigma amb olor a resclosit; i advocant sense descans per la regulació de la marihuana, tant medicinal com recreativa, per a acabar amb la inseguretat jurídica que viuen milions d'usuaris.

Cáñamo és per dret propi la revista icona de la premsa del sector cannàbic al nostre país, a més de ser considerada com la primera publicació dedicada a la cultura del cànnabis en el món hispanoparlant. Va ser fundada a Barcelona en 1997 per Gaspar Fraga (mort en 2009), Jaime Prats, Felipe Borrallo i Moisès López, uns amics de Barcelona que un dia van tenir la feliç idea de crear una revista sobre informació cannàbica; i que, fet i fet, es convertiria en un far del moviment antiprohibicionista que, després de 25 anys, continua il·luminant amb més força que mai. A Alchimia hem parlat amb Moisès López, un dels seus fundadors, perquè ens expliqui el passat, present i futur d'aquesta revista.

Del món editorial a l'activisme

“La revista sorgeix de l'activisme, a partir de la primera associació de defensa de la marihuana que es va fundar a Espanya, el 1994, l'Associació Ramón Santos d'Estudis Sobre el Cànnabis. La ARSEC va ser l'origen de l'activisme cannàbic hispà, d'aquesta revista i del moviment associatiu que va donar lloc als clubs socials d'usuaris”, ens explica Moisès per a dibuixar com en plena època de la imposició de la “Llei Corcuera” van voler crear una associació cannàbica per a defensar els seus drets com a consumidors de cànnabis, trobant en l'ARSEC al company de viatge perfecte. Així que es van afiliar i van passar a col·laborar amb aquesta associació pionera des de la primera línia de batalla de l'antiprohibicionisme.

“Llavors alguns membres de l'ARSEC vam proposar entre nosaltres, ja que teníem un treball de voluntariat, que podíem buscar en això una manera de viure. Teníem la idea de muntar una comercialitzadora de productes de cànem. I amb aquesta idea ens desplacem a la primera fira de cànnabis que es va realitzar a Europa, Canna Business a Alemanya”. En arribar allí, i després d'observar com estava el mercat de productes de cànnabis, els fundadors de Cáñamo van tornar amb la idea de fer una revista. “Realment no érem comerciants, però si érem editors, veníem del món del còmic, del món dels llibres. En aquesta fira ens vam adonar de la necessitat de tenir un mitjà que servís d'altaveu per a informar i acabar amb la demonització de la planta cànnabis”.

Després de registrar Gaspar Fraga, Felipe Borrallo (que fos fundador i president de ARSEC) i Moisès López el nom de ‘Cáñamo’ per a la revista, i de ‘La Cañamería Global’ com a companyia editora, en la següent assemblea de ARSEC, que llavors comptava amb tres mil socis, es va oferir a tots la possibilitat de participar en aquest nou projecte. “En total ens ajuntem dinou socis per a fer realitat la idea; i així va néixer la revista Cáñamo, el primer número del qual va sortir al juny de 1997 amb una periodicitat bimestral”.

“Es va decidir fer una revista, perquè el primer que es va pensar va ser en el tema de la normalització. I nosaltres, que estàvem acostumats a la venda i difusió de còmics underground, la qual cosa no volíem és que la revista es convertís únicament en un producte de mercat alternatiu. El fonamental era que la revista pogués vendre's en quioscos”, cometa Moisès.

La connexió amb Ajoblanco

Gaspar Fraga va resultar ser la persona ideal per a dirigir la publicació fins a la seva mort en 2009. “Ja havíem col·laborat un any i mig abans en l'especial marihuana de Ajoblanco, que va funcionar molt bé, per la qual cosa comprovem que podíem tenir el nostre nínxol després de l'èxit d'aquest número”. La revista Ajoblanco, fundada al 1974, va ser un dels primers punts de trobada i difusió de la contracultura a Espanya i va suposar un revulsiu cultural en l'època fins a la seva final en 1999. I aquell número especial marihuana de Ajoblanco va ser tota una revolució, a més d'un escàndol, perquè va ser la primera vegada que una revista regalava llavors de cànnabis.

“Necessitàvem trobar una distribuïdora a nivell nacional per a la nostra revista. I triguem només dues setmanes fins que la mateixa distribuïdora d'Ajoblanco ens donés el OK per a portar-nos als quioscos de tota Espanya. Vam fer una tirada de 30.000 exemplars i ho vam vendre tot”, rememora Moisès. “La distribució es va fer seguint la pauta de Ajoblanco, ja que el ‘target’ de lectors era pràcticament el mateix. Vist l'èxit inicial, cada dos mesos continuem traient la revista i, al cap d'un any, es va fer mensual. Canviem d'oficina, la majoria de nosaltres deixem totes les nostres ocupacions habituals i ens dediquem 100% a la revista”.

Llavors i cabdells a mans plenes

Encara que Ajoblanco va ser pionera en regalar llavors de cànnabis, a pesar que fora en un sol número especial dedicat a la marihuana, van haver de passar ni més ni menys que 100 números fins que la revista Cáñamo decidís fer el mateix. “Vam comprendre que regalar llavors constituïa un acte reivindicatiu i simbòlic, que significa apostar per perpetuar la planta: si no existeix la llavor, no existeix la planta. I si no hi ha plantes, no hi ha sector. Regalant llavors, reivindicàvem el sector”.

Evidentment, com coincideix Moisès, també es tractava d'un acte comercial, perquè la gent podia aconseguir un regal amb la revista. No obstant això, no era la primera vegada que Cáñamo donava llavors gratis. “Nosaltres a partir del número 25 ja regalàvem llavors a canvi d'una enquesta. Els lectors la retallaven, ens l'enviaven i a canvi els hi enviàvem una llavor del banc Mr. Nice. Aquesta va ser la primera vegada que vam regalar llavors”.

De la mateixa manera, i amb aquest número 100, va començar una altra de les accions de màrqueting que marcaria l'esdevenir de la revista Cáñamo en els seus següents números: l'aparició d'un gran cabdell de marihuana a la portada. “Les nostres portades fins al número 100 eren portades treballades, d'estudi de fotografia, amb il·lustracions i coses dissenyades expressament tenint en compte el contingut. A partir del número 100 comencem a treballar el tema dels cabdells. Ens vam adonar que a la gent li agradava la “pornografia” de la marihuana. A més, la profusió de cabdells en les portades era una tendència en totes les publicacions del món que es dedicaven al cànnabis. Podies combinar amb alguna altra cosa, però el cabdell va resultar en una cosa fonamental” afirma Moisès.

De la mateixa manera que el porno verd es va convertir en una dels senyals d'identitat de Cáñamo, la seva capacitat d'informar i parlar sense embuts d'altres substàncies psicoactives (o modificadores de la consciència) també va marcar el camí de la revista durant tots aquests anys. “Sempre hem advocat per la legalització i la regulació de tota mena de substàncies i que cada home és lliure de fer amb el seu cos el que li interessa; en una certa manera som defensors de l'eutanàsia, de matar-nos com ens doni la gana” compte Moisès entre riures.

Justícia universal, justícia per a tots

Cabdells com a punys en la portada, llavors per a alimentar a un esbart d'estornells, substàncies de colors per a alegrar el cos i l'esperit… amb semblant declaració d'intencions, és d'obligada pregunta conèixer si la revista Cáñamo va tenir algun problema amb la Justícia per atrevir-se a omplir la seva cistella amb tantes patates calentes.

“Mai hem tingut un problema gros, no hem fet apologia perquè ens acusin d'això. Sempre hem cuidat molt el llenguatge i el to dels nostres articles per a diferenciar l'ús de l'abús. La qualitat de Cáñamo radica a saber dir les coses sense molestar als altres ni fer proselitisme” apunta Moisès, orgullós perquè el seu treball va més enllà de la por a les institucions repressives que durant dècades ha tractat al consumidor de cànnabis com un delinqüent. “Nosaltres mai hem banalitzat les nostres accions. Sempre hem tingut un caràcter combatiu i reivindicatiu. I si no et sacseges la por, no pots aguantar durant tants anys”.

I això que just abans de la guerra de l'Iraq i que el president Aznar perdés les eleccions, al final de la seva legislatura es va crear una “comissió de savis” de cara a realitzar un estudi sobre l'impacte que estaven causant les publicacions i editorials cannàbiques, que defensaven la idea que el cànnabis no era perillós. “Van ser per nosaltres, i quan ens assabentem ens preparem. En aquells dies estàvem amb un despatx d'advocats constitucionalistes de Barcelona, amb penalistes de la talla de Marc Palmés. Ens vam posar les piles immediatament”.

Protegir-se amb un bufet d'advocats no va ser l'única cosa que van fer. “També contractem a Sigma Dos, l'empresa de demoscopia, per a fer una enquesta sobre l'actitud social del cànnabis a Espanya. I els resultats van ser molt positius. Però els molt cabrons (sic) no ens la van signar, sinó que van posar el nom d'una filial perquè ens van dir que tenien una exclusiva amb el govern per a aquests temes. Ens gastem una dinerada en això perquè, en aquell moment, sí que teníem la mosca darrere de l'orella”. Afortunadament, el PP va perdre les eleccions de 2004. “Mai més van tornar a molestar-nos”.

Una línia editorial basada en la normalització

La línia editorial de Cáñamo sempre ha estat clara des que es va plasmar en el primer editorial del número 1, on la revista es presentava com a portaveu del moviment antiprohibicionista, prenent com a punt de partida els treballs que s'estaven realitzant en l'ARSEC. De fet, Moisès afirma que les decisions importants respecte a la línia editorial sempre s'han decidit en assemblea i que els col·laboradors que han publicat en Cáñamo durant tots aquests anys mai han tingut cap mena de censura.

“Els col·laboradors sempre han estat absolutament lliures. I hem tingut signatures de molt alt nivell, per exemple, Antonio Escohotado (que ens ha deixat fa poc), Diego Manrique, Mariano Antolín Rato (Premi Nacional de Traducció), Moncho Alpont, Fernando Pardo, Jaime Gonzalo…”. Sens dubte una llista profusa que es complementa amb altres signatures estrangeres de renom, com Jonathan Ott, Alexander Shulguin, Albert Hofmann, Jean-Pierre Galard, Alain Labrousse o Christian Rätsch.

Des de l'any 2016, es produeix una nova etapa en Cáñamo, amb els continguts sota la direcció de Fidel Moreno, on la revista adquireix un to més periodístic si cap. “Fidel és una persona que ja venia del món editorial, de la literatura, del pensament, la cultura en general. Una persona preparadísima, amb les idees molt clares. El seu projecte ens va interessar molt. Va començar escrivint alguns articles durant l'any 2015 i, en 2016, ja va agafar les regnes de la revista, justament quan complíem 20 anys” recorda Moisès, mentre deixa entreveure una profunda admiració pel seu actual director, que ha sabut portar la revista feia “un canvi de paradigma total. Es tractava d'adaptar-se a una nova visió de la revista, a un nou disseny, a una nova concepció. Amb el resultat del primer número que va dirigir es va veure clarament que aquest era el camí, que calia prendre altres rumbs que eren molt més actuals”.

Podeu comprovar la temprança i el bon fer de Fidel Moreno defensant la regulació integral de la planta del cànnabis en la seva última aparició en el programa de TVE ‘Les Claves del Siglo XXI’ el mes de maig passat, arran del procés parlamentari de normalització que s'està duent a terme en el Congrés espanyol.

Fidel Moreno, director de @revistacanamo, sobre la legalització del cànnabis: “Hi ha molt major risc en què la gent accedeixi un cànnabis contaminat al fet que se li lliuri un cànnabis de qualitat”

#LasClaves16 ▶ https://t.co/1ep4crkxgf pic.twitter.com/4x88o9jxhd

— Las Claves (@LasClavesTVE) May 13, 2022

Espanya no s'acaba en la mar, hi ha barca per a seguir

Durant tots aquests anys, la revista Cáñamo no sols ha sabut sobreviure a la crisi que ha delmat el sector editorial en paper, sinó que també ha fet possible una expansió internacional gràcies a les amistats afins que els seus creadors han conreat en països com Xile, Portugal, Mèxic o Colòmbia, on han tret noves edicions de la revista. “Vam tenir la revista a Portugal abans que a Xile, però quan va sortir el número 1, van prohibir les llavors. Si treus una revista i no pots anunciar llavors, que és el motor, la gasolina del mercat, no tens res a fer. Aguantem com titans un any amb la revista Cáñamo a Portugal, però vam haver de tancar-la, perquè era inviable”.

L'últim lloc on ha desembarcat Cáñamo és a Colòmbia, en 2017. “El mercat llatinoamericà del cànnabis està creixent d'una manera molt irregular i molt caòtica, ja que s'emmarca dins dels conflictes socials que s'han produït allí previs a la pandèmia”. Per això, potser el més important que Cáñamo ha fet a l'altre costat del toll és la creació de la primera fira internacional del cànnabis a Xile, Expoweed, que és tot un fenomen social. Després es va replicar el model de fira en altres països, com la Expoweed de Mèxic.

“Nosaltres el que hem fet és obrir el mercat, per la qual cosa moltes empreses europees han pogut exposar els seus productes allí. A partir de crear la fira, es va crear un marc molt favorable. Va ser un auge tremend, que després va desembocar en una caiguda que també ha estat molt gran per causa de la pandèmia” recorda Moisès.

Amb la mira posada en un futur incert

A la vista d'inestabilitat social provocada per la pandèmia i pels últims esdeveniments geopolítics, cal preguntar-se quin és el futur que li espera a la revista degana del cànnabis al nostre país. I Moisès és molt clar: “La revista pot tirar el que pot tirar, perquè el món de l'edició, i sobretot el de la venda de publicacions periòdiques, està en franca decadència. Una revista que sobreviu com estem sobrevivint nosaltres té molt mèrit. El nucli dur ens retirarem aviat, perquè després de 25 anys és hora de fer altres coses, però sense deslligar-nos totalment de Cáñamo”.

Arribats a aquest punt és necessari girar la mirada enrere i fer un acte de reflexió preguntant a Moisès si existeix una cosa de la qual es penedeix de tots aquests anys editant una revista destinada a perdurar. “Com a societat, com a empresa, com La Cañamería Global, ens penedim potser de no haver estat ambiciosos per a ficar-nos en negocis dins del sector, quan teníem les portes obertes i relacions amb tothom per a poder aconseguir-ho. El que vam fer va ser molts amics, però no vam fer socis. I això almenys ens ha permès una certa independència, perquè si no estàs unit econòmicament a algú tens llibertat”.

Per exemple, altres publicacions del sector estaven directament vinculades amb grans distribuïdores de productes, i manejaven amb mà de ferro la publicitat dins de les seves pàgines. “Nosaltres no, perquè la revista era un punt de trobada d'amics i enemics, era la revista de tots”.

Finalment, no podem acabar sense preguntar-li a Moisès com tenen pensat celebrar les noces de plata d'una publicació que, ja no sols per la seva vàlua editorial, sinó també per la seva honestedat i constància, ha quedat impresa en la retina de diverses generacions d'amants de la marihuana.

I Moisès ho té clar: “Ho celebrarem en gran en el pròxim Expogrow, perquè és una fira meravellosa a nivell professional i amb una assistència de públic que et permet treballar perfectament. És la fira on es reuneix tot l'activisme d'Espanya, un lloc on ens veiem tots i debatem en franca harmonia. Farem una cosa grossa allí amb els amics de Expogrow per a celebrar l'aniversari de la nostra benvolguda revista. I ho farem amb la mateixa il·lusió i entusiasme de sempre. Perquè si no li poses entusiasme cada dia, i et mantens fidel al que fas, hagués estat impossible aguantar durant 25 anys”.