El club dels devoradors d'haixix

Quan penses en consumidors de cànnabis, què és el primer que et ve a la ment? Quants de vosaltres penseu en poetes, pintors o filòsofs francesos del segle XIX que han passat a la posteritat?

Aquesta imatge pot semblar diferent de la caricatura que moltes persones tenen a les seves ments del fumeta desmotivat, estirat al sofà, netejant-se les engrunes de Doritos del pit. Tot i això, aquest estereotip generalment està molt lluny de la realitat. Perquè durant segles, el cànnabis ha inspirat la creativitat d'alguns dels pensadors més influents de les passades generacions. I potser la millor il·lustració ens arriba des de París al voltant de 1845, darrere de les portes del clandestí ‘Club des Hachichins’.

Què era el ‘Club des Hachichins’?

A principis del segle XIX, les tropes de Napoleó Bonaparte van tornar de la seva campanya a Egipte i van portar l'hàbit de consumir haixix; i amb ell, una de les formes d'entreteniment més inusuals per a les elits de l'era victoriana, especialment la bohèmia, quan l'ús de la planta de cànnabis va assumir un enfocament menys espiritual i més recreatiu.

Atret per aquesta nova substància que alegrava el cos i l'esperit, entre 1836 i 1840 el Dr. Jacques-Joseph Moreau, una figura cabdal en la psicologia moderna, va fer llargs viatges a Orient per descobrir els orígens d'aquesta planta i provar-se els efectes de l'haixix.

En aquell moment, Moreau i altres psiquiatres creien que els esdeveniments previs al col·lapse d'una persona amb una malaltia mental podrien proporcionar pistes que els permetrien resoldre aquesta malaltia. Com que les al·lucinacions sovint precedien els brots psicòtics, Moreau volia experimentar-les. A més, com que ja estava familiaritzat amb l'haixix i sabia que produïa al·lucinacions, li va semblar la droga perfecta per provar les seves teories.

Tot i això, va sentir que, encara que ell mateix havia provat l'haixix, les seves experiències eren massa subjectives i que, per obtenir una opinió objectiva, necessitava observar altres persones que estiguessin disposades a prendre haixix encara que ell no ho fes. Així que va començar a buscar voluntaris que li permetessin observar-los i, en poc temps, es va convertir en el dispensador de drogues oficial al 'Club des Hachichins', ('Club dels Haixixins' o 'club dels devoradors d'haixix'), un grup dels principals artistes, poetes i escriptors de França dedicats a l'exploració de les experiències induïdes per les drogues.

Uns membres més que il·lustres

La membresía al Club era flexible i la gent s'unia o es retirava a voluntat. El grup va estar actiu des d'aproximadament el 1844 fins al 1849, i entre els seus membres hi havia l'elit literària i intel·lectual de París: Théophile Gautier, poeta, periodista i crític literari, Charles Baudelaire, poeta i crític d'art, Eugène Delacroix, pintor romàntic, Alejandro Dumas, escriptor de 'Els tres mosqueters' i 'El comte de Montecristo', Victor Hugo un dels escriptors romàntics francesos més importants i influents del segle XIX; i fins i tot Honoré de Balzac, un altre tità de les lletres l'especialitat de les quals va ser descriure de manera gairebé exhaustiva la societat francesa del seu temps.

La petita illa de Sant Lluís al Sena, al cor de París, era un popular lloc de reunió bohemi; i al moll d'Anjou es trobava l'Hôtel de Lauzun (en aquell moment, Hôtel Pimodan), que va ser precisament el lloc triat com a seu del Club des Hachichins. Baudelaire i Gaultier ja eren hostes de l'hotel, per la qual cosa van començar a celebrar les vetllades d'haixix allà mateix on vivien. Considerant que Gautier era molt aficionat a l'opi, droga sobre la qual havia escrit un breu assaig il·lustrant les seves experiències amb ella, ràpidament es va mostrar disposat a viatjar als nous mons als quals el podia portar l'haixix.

La medicina de la immortalitat

Els membres del club es reunien tots els mesos i durant els seus sopars/tertúlies es realitzaven "sessions d'espiritisme", com en deien, en què els participants, abillats amb roba àrab i en la comoditat de les seves babutxes, consumien haixix barrejat amb cafè, festucs o espècies aromàtiques vingudes d'Orient com la nou moscada i la canyella.

Els membres del club sovint consumien també dawamesk (que en àrab vol dir “medicina de la immortalitat”), una pasta verdosa (encara que alguns li diuen melmelada) feta de resina de cànnabis barrejada amb greix (mantega o mantega), mel i festucs, que els francesos es van portar també de les seves rondes militars durant la conquesta d'Algèria entre 1830 i 1847; i que es considera l'avantpassat dels space cakes.

Els propòsits de cadascun de membres tan il·lustres variaven des de desenvolupar idees sobre la condició humana, trobar material literari o expandir els seus coneixements. I, per descomptat, servir de conillets d'Índies per als propòsits del bo de Moreau.

Brioix de Dawamesk amb Marihuana

El Dawamesk és una crema de marihuana realitzada a partir de festucs, mel i haixix. El seu efecte psicoactiu està descrit en els Paradisos Artificials i altres llibres dels intel·lectuals membres del Club dels Haixixins. Aquí us proposem una recepta de pasta de Dawamesk per elaborar unes postres més originals que l'etern Space Cake.

Aquests beuratges i comestibles van produir efectes al·lucinògens complets per als primers psiconautes que assistien regularment a les reunions del Club. Aleshores no sabien que el principi psicoactiu de l'haixix, el THC, en ser fumat passa directament a la circulació, però quan s'ingereix el fetge el converteix en un metabòlit que és quatre vegades més potent. I d'aquests fangs... aquells col·locons.

Confessions d'un menjador d'haixix

El cèlebre poeta Théophile Gautier va escriure a la revista literària 'Revue des deux Mondes' (la revista europea més antiga encara en funcionament) sobre la seva pròpia experiència al·lucinògena després d'assistir a una d'aquestes sessions, informant després de consumir un tros d'haixix de la mida del polze d'un adult que “s'endinsava en un món ple de criatures visionàries, que abans només havien cobrat vida a les arts visuals”. I va provar el dawamesk, al qual va descriure com “una maragda que emetia milions de petits centelleigs”. Vet aquí un extracte d'aquest text:

“Entrar era retrocedir dos segles; el temps, que passa tan de pressa, no semblava haver transcorregut en aquesta casa, i com un rellotge al qual se li dóna corda al descuit, les manetes portaven sempre la mateixa data. L'haixix acabarà reemplaçant el xampany. Crèiem que havíem conquerit Alger, i és Alger qui ens va conquerir"

També molts usuaris del Club van informar que els seus sentits es van intensificar i es van tornar voraçment afamats. A més, van experimentar al·lucinacions o van escoltar veus. Per exemple, el novel·lista i dramaturg francès Honoré de Balzac ho va intentar una vegada el 1845 i va comentar haver escoltat veus celestials i haver vist imatges divines.

Encara que la majoria dels membres del Club des Hachichins consumien haixix, no tots compartien tal entusiasme per aquesta substància. Per exemple, Baudelaire, que tenia fama de llibertí i era conegut per agradar de l'exòtic, va trobar el cànnabis repugnant i no ho va provar més d'una o dues vegades, malgrat que va viure a l'apartament damunt del Club entre el 1843 i el 1845. Tot i això, no va ser obstacle per incorporar-la a la seva gran obra 'Les paradis artificiels' ('Els paradisos artificials'), en què va escriure sobre les experiències d'estar sota els efectes de l'opi i l'haixix.

També va afirmar que preferia el vi i se li atribueix haver dit que l'haixix tenia molts desavantatges, el més petit és que aïlla el seu usuari i el torna antisocial, mentre que els bevedors de vi es tornen sociables i profundament humans.

L'ocàs d'un club que va marcar la història dels enteògens

Després d'observar el 'Club des Hachichins' durant diversos anys, el Dr. Jacques-Joseph Moreau va plasmar la seva investigació de diversos centenars de pàgines al llibre 'Du hachisch et de l'aliénation mentale, études psychologiques' ('Haixix i alienació mental'): “Vaig veure al cànnabis un mitjà per combatre eficaçment les idees fixes dels depressius, trencant la cadena de les seves idees, descentrant la seva atenció en un o altre tema”.

A causa dels seus experiments, i perquè va poder observar els seus col·legues en diversos estats de consciència, Moreau es va convertir en el primer psiquiatre a treballar sistemàticament sobre com les drogues afecten el sistema nerviós central. També la resta d'intel·lectuals francesos que van participar en aquestes experiències van travessar els límits de la realitat per bolcar-les en obres que han transcendit a la seva època.

Per exemple, el 'dawamesk' apareix a la novel·la 'El comte de Montecristo' d'Alexandre Dumas quan el comte, sota la identitat de Simbad el Mariner, ofereix a Franz d'Epinay una mica de dawamesk, una "barreja de l'extracte gras de les puntes de les plantes del cànnabis (cànem índic) amb sucre i algunes essències", prometent-li que tindrà la mateixa experiència que els "assassins musulmans" que somien amb un paradís ple de joves dones després de la vida terrenal.

Quant al 'Club des Hachichins', es va dissoldre el 1849 quan es van complir els objectius científics de Moreau i es va publicar el seu llibre, que fet i fet es convertiria en el primer escrit per un científic sobre una droga. Una doble fita a la història del cànnabis, perquè per si encara no t'havies adonat, el club dels devoradors d'haixix també s'emporta el ceptre al primer club de consumidors de cànnabis del qual es té constància, malgrat que els seus membres no eren usuaris recreatius ni terapèutics. Era més aviat un ús experimental o científic, motivat per la curiositat i el desig d'assolir nous estats de consciència, aquells que tenen la capacitat de canviar la nostra percepció del món tal com el coneixem.