L'haixix marroquí, orígens i evolució

Origen del haixix marroquí

Tot i que l'haixix marroquí és considerat per molts europeus com un producte tradicional amb una llarga història, la veritat és que la cultura de l'haixix al Marroc és relativament recent, fins i tot jove si la comparem amb els països on la producció d'aquest derivat del cànnabis és veritablement ancestral. En efecte, mentre que la producció d'haixix en determinades zones de l'Orient Mitjà o Àsia central es remunta a segles enrere, aquesta no es va assentar al nord d'Àfrica fins a la segona meitat del segle XX, quan els viatgers procedents del Hippy Hashish Trail van importar al Marroc la tècnica del cribratge o tamisat de tricomes en sec, de la qual els afganesos i libanesos eren autèntics mestres.

Aquests viatgers, molts d'ells americans, viatjaven als principals països productors de cànnabis, haixix, opi i altres drogues i gaudien de la llibertat que en aquella època es respirava en aquesta part del món. Líban, Turquia, Afganistan, Pakistan, Índia - i Caixmir - o Nepal eren parades obligades en aquesta ruta. Els occidentals, molts d'ells establerts en aquests països de manera més o menys definitiva, van aprendre les tècniques ancestrals i, gràcies als seus mitjans, van poder aplicar nous mètodes de processat a nivell industrial. Llavors, alguns d'ells van visitar el Marroc i van ensenyar als locals com s'elaborava haixix a partir del cànnabis i com es preparava per a la seva exportació.

Si bé la introducció del cànnabis al Marroc pot datar de diversos segles enrere - probablement durant les invasions àrabs del Magrib entre els segles VII i XV - en aquest país no es produïa haixix abans de l'arribada d'aquests viatgers occidentals procedents d'Àsia i Orient, que es va produir a partir dels anys 60. Abans d'aquest moment, al Marroc es fumava principalment Kief (també anomenat kif, kifi, etc.), un preparat en què es barrejava tabac (o altres herbes seques) amb cànnabis picat i que solia fumar-se en unes llargues pipes anomanades Sebsi. Podia trobar-se també haixix en petites quantitats, encara que normalment importat de països com Líban i, en menor mesura, Algèria.

Sent el clima i les varietats de cànnabis cultivades al Marroc molt més semblants als del Líban o l'Afganistan, resulta lògic que s'adoptessin les tècniques d'aquestes zones (cribratge en sec) i no les d'altres - molt més humides - com el Nepal o Caixmir , on principalment es feia charas (haixix fet a base de fregar les plantes vives amb els palmells de les mans). La major part de cultius es van traslladar a la coneguda zona muntanyosa del Rif, al nord-est del país, on els agricultors i productors podien exercir el seu treball sense massa molèsties per part de les autoritats. Els locals van ser també iniciats en els secrets de la producció i exportació del producte a gran escala, de manera que el Marroc aviat es va convertir en la principal font de l'haixix consumit a Europa, disputant-se amb l'Afganistan el paper del principal productor mundial durant les últimes dècades.

Tècnica tradicional de l'haixix marroquí

El fenotip tradicionalment cultivat al Marroc mostrava per regla general plantes d'alçada mitjana i de pobre desenvolupament lateral, que concentraven la producció en la tija principal. Les condicions de cultiu freqüentment eren pobres, amb sòls poc fèrtils, molta calor i escassos regs. La major part de les plantes destinades a la producció d'haixix estaven completament pol·linitzades, amb un alt ràtio de plantes hermafrodites (monoiques) en els cultius. Sovint s'assecaven les plantes al sol (una agressiva tècnica d'assecat que encara avui utilitzen molts productors) i no es netejaven abans del cribratge, resultant normalment en un producte de mediocre qualitat amb gran quantitat de contaminants.

Quan les plantes estaven seques, es preparaven uns recipients oberts per dalt als quals se subjectava una tela/tamís fent de coberta, sobre la qual es dipositaven les plantes. S'embolicava tot en una gran bossa de plàstic que no deixés escapar la resina i es procedia a apallissar les plantes amb pals per desprendre les glàndules de resina. Aquestes passaven a través del tamís i quedaven dipositades al fons del recipient. No van trigar a aprendre que si trituraven el material sec abans d'apallissar les plantes, el rendiment era sensiblement superior, així que molts productors van adoptar aquest mètode, més agressiu encara que l'anterior tot i que la resina quedava encara més contaminada.

Després, el material resultant es treballava a mà (en el cas de les millors qualitats) o ficat en embolcalls de cel·lofana, pesat (normalment 250g per bossa) i premsat amb l'ajuda d'una premsa industrial (si és necessari, i quan la resina ja conté una gran quantitat de contaminant, s'escalfa abans del premsat per facilitar que formi una peça compacta després d'aplicar-li una pressió de varies tones). En altres ocasions, es premsa l'haixix en forma de petites peces ovoides (conegudes popularment com glans, ous, etc...) per facilitar el contraban mitjançant la seva ingestió i posterior expulsió una vegada s'arriba a la zona de destinació. Altres vegades (normalment amb productes de qualitat superior) les peces poden adquirir formes dispars, que s'adapten al mètode de camuflatge utilitzat en cada ocasió per al seu contraban.

Les millors qualitats solien reservar-se per al consum dels locals, mentre que des del Rif s'exportaven desenes de tones d'haixix comercial (de qualitat mitjana com a molt) principalment cap al nord, a Europa, utilitzant en moltes ocasions Espanya com a porta d'entrada, i també alguns ports d'Algèria. Els principals consumidors del producte marroquí han estat tradicionalment Espanya i Holanda, encara que es podia - i es pot - trobar en molts altres països, tant de dins com de fora d'Europa. A mesura que un es dirigeix ​​cap a l'Est, l'haixix marroquí perd protagonisme en favor dels productes elaborats en altres països productors com el Líban, l'Afganistan, el Nepal o l'Índia.

L'haixix marroquí avui en dia

Podríem dir que la producció d'haixix al Marroc ha patit dues revolucions a partir del canvi de mil·lenni. La primera, observada per la UNODC, es refereix al total d'haixix produït i hectàrees totals cultivades. Passats pocs anys des de l'aparició de les llavors feminitzades, aquestes ja es podien trobar als camps del Rif. El millor aprofitament dels cultius (plantes femelles amb major producció de resina) va fer que augmentés la quantitat anual d'haixix produït, tot i que la superfície total de cultius destinats al cànnabis decreixia any rere any.

L'augment dels beneficis va permetre als productors millorar els seus cultius amb pous, sistemes de regadiu i fertilitzants per a cànnabis, tot i que la tècnica utilitzada seguia sent la mateixa que en les últimes dècades. La implementació de nous sistemes d'extracció de resina, assecat i premsat trigarien encara uns anys a arribar, coincidint amb l'auge de les Associacions d'usuaris de Cànnabis a Espanya.

D'altra banda, la situació actual a Espanya també ha tingut un gran impacte en les tècniques de cultiu i elaboració de concentrats de cànnabis al Marroc. Amb l'aparició dels Clubs i Associacions de consumidors, el productor marroquí ha adoptat mètodes més moderns per poder satisfer la creixent demanda d'un producte de millor qualitat que el producte exportat fins fa poc temps. Cada vegada més, es cultiven exclusivament híbrids feminitzats, des dels clàssics com Black Domina, Amnesia Haze o Critical Mass fins a varietats de la nova escola com Nicole Kush o Barbara Bud.

Les tècniques emprades avui al Marroc són moltes i variades: cribratge en sec (de la forma tradicional o utilitzant tamisos de qualitat importats), amb aigua i gel, Rosin, oli, i potser la novetat més apreciada a Espanya, el cribratge de la planta en fresc o Fresh Sift. Resulta clar que la producció d'haixix al Marroc, que va romandre pràcticament inalterada durant les seves primeres dècades d'existència, ha viscut una veritable revolució en els últims 15 anys aproximadament, amb noves varietats i tècniques que no han fet més que incrementar la qualitat mitjana de l'haixix comercial provinent d'aquest bell país.

Bons fums !!